The sculpture is inside, waiting

La fàbrica de paper de Santa Coloma de Queralt té quelcom d’especial: fabriquen paper per a escriptors de veritat.  Jo mateix he vist moltes vegades en Quim Monzó apropar-s’hi amb bufanda, caputxa i ulleres de sol. Hi entra com qui no vol i en surt a corre cuita amb dos paquets de mil.

Què tenen d’especial els papers per a escriptors de veritat? El sistema de fabricació és molt complex: primer de tot, fan una capa blanca de paper, molt i molt fina. Després amb la tinta de totes les novel·les, poemes, assaigs, articles, contes, refranys, crítiques, notetes secretes, obres de teatre, cartes,  agendes,  guions, llibres escolars, relats eròtics, resultats esportius, dietaris, diccionaris, enciclopèdies, columnes d’opinió, apunts universitaris, blocs d’internet, missatges de mòbil, llistes de telèfons, contractes laborals i en definitiva, de tots els textos que han estat escrits, s’estan escrivint i  s’escriuran, afegeixen una capa al damunt i finalment ho tapen amb una segona capa de paper, per posar-hi emoció.

És literatura en potència. Només cal que esborris el blanc de la història que has escollit, és facilíssim. Si et perds i no saps com seguir, per inspirar-te, sempre pots, ni que sigui una miqueeeeta només, espiar la novel·leta que està escrivint l’Umberto Eco o en què treballarà en Woody Allen d’aquí uns anys.

Santa Coloma de Queralt té aquestes coses... De tan en tan, sembla que siguis a Sort. Però en un Sort literari, ple de cues d’escriptors i escriptores joves, d’aquests que els hi veus als ulls que saben el que fan. Alguns escriptors internacionals, de renom, han invertit en un petit aeròdrom, que des d'aqui no es veu, per a fer-se enviar cent paquets sense haver de desplaçar-se.

Jo molts cops he volgut entrar-hi per comprar algun d’aquests fulls tan especials. Només un, per provar... Però, quan ja sóc amb la mà al pany, me n’adono que jo no sóc un escriptor de veritat, que jo només sóc jo, que estaria malament ocupar el lloc d’ algú altre, algú que realment ho valgui, que no hi encaixo en aquest món i que això es porta a dins. Més aviat tranquil, me’n en torno al meu banc i segueixo observant, com sempre.

Com us podreu imaginar, al cap dels anys he après a reconèixer a la gent pel paper que fan servir... Però, ara que ho penso, mai he entrat a la fàbrica, i ja no sé si tot això que us explico ho sé o ho crec o m'ho han dit... 

Pero vaja, sempre és senzill saber qui és un escriptor de veritat, oi?

Comments

3 Responses to "The sculpture is inside, waiting"

diana ha dit... dimarts, 13 de gener de 2009 a les 23:34:00 CET

i si, continuo llegint el q escrius
(encara q actualment estigui vivint en un submon d'estress i antipatia estudiantil)

Pau González Gost ha dit... dimecres, 14 de gener de 2009 a les 3:06:00 CET

l'escriptor.. rara avis.. textualment malalt.. confós per un seguit de malsentesos.. confós per la ficció que s'introdueix dintre la pròpia prosa.. l'escriptor.. confós.. la literatura.. confusió.. i rascant rascant darrera el teu post se m'apareix un trosset d'una novel·la de Calvino. No ho he fet per res, ja ho sabia, ja que: sempre és senzill saber qui és un escriptor de veritat, oi?

Ausi ha dit... dijous, 15 de gener de 2009 a les 22:48:00 CET

tio, molt bo, felicitats (com a minim la idea. de l'estil ja en parlarem)

els prodigis són: