Músics del Portal de l’Àngel


Havent dinat, l’assistent dels dimecres l’embafa amb un buffet lliure de pastilles vitamines líquids i xarops. Fa la migdiada. A mitja tarda es renta i es vesteix. Els pocs cabells que li queden pentinats enrere. Primer la jaqueta; ara la bufanda, a poc a poc, la gorra, i el bastó. Ara pitja el botó de l’ascensor (de ferro i vell). Cuidado amb l’escaló. Surt del bloc de pisos deixant un perfum de colònia Armani que el porter ja espera des de la cadira. Un cop fora, guaita el termòmetre, camina a poc a poc i es va parant de tant en tant, mirant al seu voltant, amb aquella calma que exaspera a ciclistes i gent amb presses.

Aviat arriben, col·loquen el piano a lloc, afinen i comencen un ragtime d’escalfament. Ell saluda protocol·làriament. Ells contents de veure’l assenteixen amb el cap sense deixar de tocar. Aviat s’hi posa. Ara un peu, ara l’altre. Inclina el cos endavant, aguantant gran part del pes amb el bastó. Així dóna més llibertat a les dues cames per a moure’s. La gent se’l mira entre riures i somriures, que bucòlic i tendre, fes-li una foto, no que em veurà (tot això sobretot en japonès). Realment és una escena força graciosa, un burgeset retirat que balla a ritme de blues i jazz com si estigués al saló de casa. Quines coses que té Barcelona. Els músics contents perquè la gent es para més i deixen més pasta i quin riure els nens que se’l miren i els grans pensen que graciós i els seus egos tan atacats per les dureses del dia de sobte s’inflen com quan de petit a classe algú fa el ridícul i no ets tu. Ell segueix un peu ara l’altre, aguantant el pes damunt del bastó i porti un xampany a la senyoreta, sí, la del vestit vermell de la taula tres, gràcies, això per tu xato, compra-li algo a la dona, moltes gràcies senyor i ara ve el moment àlgid, amb Soda Fountain Rag del Duke i tota l’Orquestra es posa dempeus i el públic aplaudeix entre el fum dels puros i cambrers d’etiqueta, moment màgic, quin espectacle i ella balla sense parar al seu costat i el solo de trompeta, el gran solo de trompeta i - vigili, que li cau la gorra, bon home. S’eixuga els ulls, ja és tard, els músics pleguen, es fa fosc, cap a casa que avui juga el Barça i el donen per la tele.



(en Bertran ha fet una història paral·lela al seu blog:

Comments

6 Responses to "Músics del Portal de l’Àngel"

aletheia ha dit... dijous, 22 de gener de 2009 a les 22:59:00 CET

i ella balla sense parar al seu costat.

*

Irene ha dit... dijous, 22 de gener de 2009 a les 23:03:00 CET

"i els grans pensen que graciós i els seus egos tan atacats per les dureses del dia de sobte s’inflen com quan de petit a classe algú fa el ridícul i no ets tu."

tendresa absoluta els iaios viatgers d'èpoques passades ignorant h&m's amb escalinates plenes de multimèdia i regalant-se moments de pletòric protagonisme
m'he dit què bonic

Pau González Gost ha dit... dijous, 22 de gener de 2009 a les 23:50:00 CET

quines coses que té barcelona...

miq ha dit... divendres, 23 de gener de 2009 a les 2:39:00 CET

Una bona història, barcelonina al cent per cent.
:)

Bertran Romero Sala ha dit... dissabte, 24 de gener de 2009 a les 1:15:00 CET

és una mica smoke. Has vist la peli de Smoke? Al final hi surt una mena de curt sobre una dona gran i de fet ara que hi penso no té gaire a veure, però m'ho ha recordat.

A París, amb la Natàlia, vam veure una cosa semblant. Un banjo, un rag, un contrabaix i una velleta (molt digna, es clar que sí) ballant

João França ha dit... dissabte, 24 de gener de 2009 a les 15:13:00 CET

Sempre m'ha semblat un personatge fantàstic.

els prodigis són: