Les 11.46 d'aquest matí al Trambesòs (parada Marina).
Parcial d'una conversa entre ell (d'uns 50 anys, vestit amb pantalons veix i cabell més gris que negre, suant, nerviós) i ella (bosses de compra, pintallavis vermell, parlar xava, més jove i 10 cm per damunt del seu amic, convençuda i dominant).
Ell (entrant al Tram) - ... si em deixo algo... no ho sé... ja t'ho miraré...
Ella -... val... entrar al més complicat... entrevista... signar...
Ell-... còctel... maldecaps... partits... contracte...
Ella -... res de polítics... eficàcia... Mango... prestigi...
Ell (suant)- ... dinar ràpid... fins ara... treballar... candidat...
Ella (sortint del Tram a Glòries) - ... fins després... sort... la necessitaràs.
Tram avança, tothom mira a Ell.
Ell sua.
Entrades
En els temps que corren sembla que aquesta és la vida al (nou) poblenou...
uau i tu també què xungo, no?, aquí fotografiant l'encuentro.. potser has presenciat no sé una trobada entre dos gangsters russos o italians, que es veu que a la mafia napolitana li encanta barcelona i fijo que estan tots instal·lats al poblenou
aquestes converses robades al transport públic a mi m'entusiasmen però he de reconèixer que, a vegades, de robades en ténen més aviat poc: la gent xerra com si tingués l'mp3 connectat sempre i, clar, és inevitable ...
Interessant escoltar a la gent...:)
"Hubo un poema
que guiaba su propia ambulancia
y decía: no recuerdo
ningún cielo que me consuele,
ninguno,
y salía,
sirenas bajas,
coleccionando los restos de las conversaciones,
de las señoras,
“para que nada se pierda
o se olvide”,
proverbial,
aunque herido,
hubo un poema
ambulante,
cruz roja
sonámbula
que huyó
y se fue
inolvidable,
irremediable,
criba abajo."
Ana Cristina César
Avui n'he enregistrat una en un cafè. Estava fent temps entre classe i classe, i el problema d'anar sol als cafès és que et distreus molt més fàcilment que si hi vas acompanyat. A part que al bar no hi havia ningú, així que quan han arribat els interceptats s'han posat a parlar a la taula del costat i ja no he pogut concentrar-me en el llibre. És el problema de parlar massa fort. A part que l'eforç en concentrar-te per no escoltar acaba sent proporcional a l'atenció que poses en allò que no t'ha de distreure. No ho entendré mai.
PD. Espero que no arribin a citar-me mai.
PD2. Els Beats... m'hagués encantat viure un dia a la pell d'algun d'ells en l'època de la catarsi, especialment la del Hunter S. Thompson, el Cassady o Burroughs. Per no parlar de la ruta de Kerouac...i no acabo
ai uix quina tensió més sudurosa... m'he agoviat llegint això!
Tenint en compte la proximitat del CCIB i dels esdeveniments dels darrers dies a Barcelona, vés a saber què vas presenciar tu…
Plenament enfocat a la seva persona el meu post musical d'avui, sr Lloreta.