de que som petits

Ha començat a enfilar-se que era mitja tarda i ara ja és fosc - quan perds la que tens al davant, és impossible tornar a la fila- i aquest ferro groc li ha semblat una bona direcció - ens permetrem, ja que no som estudiants de ciències, la llicència de que les formigues pensen i a més a més, hi veuen de conya, d'acord?- doncs això, he tirat amunt cap aquí dalt que per nosaltres això de vertical o horitzontal doncs és bastant el mateix. No, i ara, no em canso, simplement no entenc. No concebo. La existència és així de difícil... per a què em moc? Què vol dir ser? Heidegger s’hi va esforçar... però una formiga mai sabrà què vol dir ser. Vostè, lector, no ho entén,  ja sé que té coses més urgents que meditar sobre una formiga – que a més a més no existeix – per molt que sigui la preferida de l’autor d’un bloc (un de tants)... però per a una formiga perduda, la existència és així de difícil. 

I des de dalt
de la grua groga
la formiga
veu llumetes
de cases barcelonines
on hi ha gent
que fa que escriu

(o que renta plats o que truca un taxi o que busca “máquinas underwood” al Google o que dorm al sofà)


i pensa què bonic, 
semblen formigues.

Com que no tinc cabells, i de fet això de tenir cabells no sé què és, no puc saber que si en tingués, ara ballarien al pas del vent – segurament a càmera lenta –segurament emfatitzant la transcendència absoluta d’aquest moment, segurament fent-vos pensar que sóc més que una formiga. Podeu imaginar-vos-la amb cabell, si no ho han fet els de Pixar ja per vosaltres. I fa fred (fred com Sigur Rós sota el mar al gener) que no sé si passo - ja que l'autor, o sigui jo, no sap si passa, perquè... passen fred les formigues?- però que vaja, vosaltres passaríeu molt de fred aquí dalt, i aquest vent i totes les explicacions possibles i impossibles dels perquès d'una formiga que ha perdut la fila passen volant i jo, limitada, limitadíssima – ésser viu - que ahir no (hi) era i demà no (hi) serà, m'estresso massa i dic adéu –adéu!-  perquè no entenc. Vista des de sota, contrapicat de la cara avançant amb fons difuminat i si els ulls de les formigues ploressin, per la velocitat de la caiguda (no per emoció, eh) ploraria.


Vist a la Ronda de Dalt
un puntet al cel
que semblava una formiga.

  (però vaja, creu-ho potes per a que al cel de les formigues hi hagi brownies de xocolata, llet amb mel, mitjons gruixuts, caus hobbits preciosos i que a la TDT es vegi Tele-Formiga-Bcn i totes aquestes coses boniques que al que escriu li sembla que encanten a les formigues)

Comments

3 Responses to "de que som petits"

Irene ha dit... dilluns, 9 de març de 2009 a les 19:36:00 CET

"I des de dalt
de la grua groga
la formiga
veu llumetes
de cases barcelonines
on hi ha gent
que fa que escriu

(o que renta plats, o que truca un taxi, o que busca “maquinas underwood” al Google o que dorm al sofà)

i pensa què bonic,
semblen formigues."

!! que miniatúric!!

lafotoilanota ha dit... dilluns, 9 de març de 2009 a les 22:29:00 CET

Més que molta gent que tresca,
som poble civilitzat;
sota terra o entre fustes
vivim en comunitat.

clar, aquesta pobreta, deu estar molt sola. Millor la foscor.

João França ha dit... divendres, 13 de març de 2009 a les 10:19:00 CET

Entre tantes coses encara no havia tingut temps de parar i llegir-m'ho. M'alegra haver-ho fet.

els prodigis són: