d'una miserable gota



De camí al núvol (cada cop des de més avall cada cop jo més lleugera ample invisible) la mare em repeteix: vigila al caure, cau a un riu i torna aviat, no caiguis a un terrat ni molt menys al cap d'un home calb, pensa que cauràs de cop i petaràs al terra i et dividiràs sobtadament i només seràs retornada al núvol al cap de molts dies de sofriment, així que fés el favor de caure bé i estalvia'm disgustos.

Un cop al núvol, els músculs se'm fan visibles, la pell gris blau blanca i sóc fort i àlgid i diví i els altres núvols sempre són més petits, menys densos, més fràgils que jo, el jo format per totes, apretades i unides flotant per l'univers.

Però els consells de la mare no funcionen. En el moment de la separació, de la densificació d'una fracció de mi, del meu naixement com a gota, alguna cosa imprevista, un cop d'efecte, un vent traïdor més fred del compte. Un aire gèlid m'empedreix, em solidifica, em converteix en floc, en paracaigudes de neu.

La caiguda vertiginosa, la desesperació de la que parlaven els vells al mar es converteix en una caiguda pausada, plàcida i calmada, el vent controla el meu destí i jo em deixo anar, em brilla la pell, el meu pes sòlid és ínfim. Mica en mica, per sota meu, la boira de les companyes fuig i descobreixo el meu destí, Barcelona, un destí enorme i blanc, ple de clavegueres i gent, ple de persones amb ulls i moviments bruscos, éssers terribles i fantàstics.

I el terra s'apropa sense velocitat, sense esma i el viatge és plàcid. I la col·lisió final no és amb el terra, el destí és una cuixa d'uns pantalons i m'integro en el teixit i mullo el mòbil de dins la butxaca i m'eixuguen amb la mà i diuen coses que no entenc i em difumino en mil parts invisibles i poc a poc desapareixo.

Comments

11 Responses to "d'una miserable gota"

Albert Lloreta ha dit... dimarts, 9 de març del 2010, a les 0:45:00 CET

bso pertinent: http://open.spotify.com/album/1w39eKgHPPnfYl7BoQC0Aa

Oscar V ha dit... dimarts, 9 de març del 2010, a les 0:51:00 CET

excels.

Red Pèrill ha dit... dimarts, 9 de març del 2010, a les 1:57:00 CET

M'has inspirat un remix

Red Pèrill ha dit... dimarts, 9 de març del 2010, a les 2:03:00 CET

En 10 minuts estarà aqui (bé, allà) Buscava el climax i no l'he trobat, però bé, hi ha dies de tot a la villa del pingüí...

Lucas ha dit... dimarts, 9 de març del 2010, a les 10:16:00 CET

Simplement brutal!

M. Marcel dixit ha dit... dimarts, 9 de març del 2010, a les 10:42:00 CET

i et deixes anar al cap d'algú, però véns d'un arbre i fins ara el cop no havia estat tant fort, ara sí, caus, xoques entre cabells, esparcida, fa caloreta, i tornes a sentir dir coses molt estranyes, mentres que només va quedant de tu aigua i més aigua i aleshores és quan et santifiquen, oh neu...

Angélica Padovani ha dit... dimarts, 9 de març del 2010, a les 11:15:00 CET

Oh! M'encanta!
Però...Vigila que ha surtit el sol.

òscar ha dit... dimarts, 9 de març del 2010, a les 12:52:00 CET

D'un miserable dilluns en va acabar sortint un dilluns meravellós.

Irene ha dit... dimarts, 9 de març del 2010, a les 14:09:00 CET

i les persones d'ulls i moviments bruscos es tornen vellets entranyables necessitats de baranes i lents i prudents i pausats.

des d'alins, un ancià amb bastó i experiència als ulls ens mira x una bola de cristall i es peta de riure.

Macià Florit ha dit... dimecres, 10 de març del 2010, a les 8:45:00 CET

hauria de buscar un altre adjectiu, però brutal.

Martí Bou ha dit... dissabte, 13 de març del 2010, a les 12:17:00 CET

A un mòbil? Hauries d'haver fet com un cosí meu que va quedar amb la família per anar a fer unes setmanetes de vacances a Girona...

Ens veiem a la pròxima pertorbació!

El teu parent francès:

Got à de Plú Jasecà

els prodigis són: