d'una miserable gota

De camí al núvol (cada cop des de més avall cada cop jo més lleugera ample invisible) la mare em repeteix: vigila al caure, cau a un riu i torna aviat, no caiguis a un terrat ni molt menys al cap d'un home calb, pensa que cauràs de cop i petaràs al terra i et dividiràs sobtadament i només seràs retornada al núvol al cap de molts dies de sofriment, així que fés el favor de caure bé i estalvia'm disgustos.

Un cop al núvol, els músculs se'm fan visibles, la pell gris blau blanca i sóc fort i àlgid i diví i els altres núvols sempre són més petits, menys densos, més fràgils que jo, el jo format per totes, apretades i unides flotant per l'univers.

Però els consells de la mare no funcionen. En el moment de la separació, de la densificació d'una fracció de mi, del meu naixement com a gota, alguna cosa imprevista, un cop d'efecte, un vent traïdor més fred del compte. Un aire gèlid m'empedreix, em solidifica, em converteix en floc, en paracaigudes de neu.

La caiguda vertiginosa, la desesperació de la que parlaven els vells al mar es converteix en una caiguda pausada, plàcida i calmada, el vent controla el meu destí i jo em deixo anar, em brilla la pell, el meu pes sòlid és ínfim. Mica en mica, per sota meu, la boira de les companyes fuig i descobreixo el meu destí, Barcelona, un destí enorme i blanc, ple de clavegueres i gent, ple de persones amb ulls i moviments bruscos, éssers terribles i fantàstics.

I el terra s'apropa sense velocitat, sense esma i el viatge és plàcid. I la col·lisió final no és amb el terra, el destí és una cuixa d'uns pantalons i m'integro en el teixit i mullo el mòbil de dins la butxaca i m'eixuguen amb la mà i diuen coses que no entenc i em difumino en mil parts invisibles i poc a poc desapareixo.