cosa fina

Jo de gran vull ser, etcètera.

hola, el monòleg, el crustó

Quina joia, les petites rutines! Aquella felicitat tan subnormal de repetir gestos calcats en un mantra diari, com si així controléssim més les nostres vides i fossin més nostres oi? Aquells moments d'anunci de compreses, aquell recolliment nadalenc. Aquí va el meu, que ja veureu que és molt original: el meu moment uh del dia és quan baixo, a migdia, a comprar el pa per dinar. Sovint tinc alguna cosa al foc i com que el forn és a l'altra banda del carrer València, agafo les claus, salto les escales de tres en tres, saludo al meu estimat col·lega porter (línia d'efusivitat exponencial) i surto al carrer (acció que per molt que repeteixi sempre em provoca la mateixa sensació d'entrar al mig d'una corrida de toros comtal on jo sóc el torero i els toros són perfums de jubilada  i homes de negocis i furgonetes amb warnings i estudiants xaves que van al Maragall o al Montserrat o a qualsevol d'aquests instituts als que van els adolescents moderns de l'Eixample). Travesso la zebra i aquí rau la gràcia, el temps que necessito per entrar al forn, holaaa, homeee, avui no em queden rústiques, tranqui, les normals ja m'agraden, home sempre vens massa tard, ja ho sééééé, apali, aquí ho tens, fins demà, demà, és exactament el temps que tarda el semàfor a posar-se vermell i verd altre cop i en un acte absolutament animal, i esperant ser vist per la major quantitat de cotxes possibles, de dentistes i mares amb cotxets possibles, de transportistes fumadors possibles, amb un somriure de 360 graus, arranco el crustó del pa i me'l menjo recreant-me en la temptació, com si fos un donete a les mans d'un golafre de quatre anys a l'hora de berenar després de plàstica: boca ampla, zero especulació. El més divertit és veure com les celles dels espectadors s'aixequen amb il·lusió, com s'inflamen els ulls i els llavis somriure tonto, reconeixent en aquest gest infantil meu una part d'ells mateixos, aquell ells que amaguen per guanyar la guerra, el seu jo censurat els surt per la cara i no ho poden evitar, i sempre em sembla que què collons, orgull, faig feliç als meus veïns i em faig feliç a mi, i això sol ja justifica el to de monòleg buenafuentenc que m'ha quedat en aquest post.

* Segons els guitarslammers del DIEC s'ha d'escriure crostó però m'hi nego infinit.

hiverns a sant petersburg, estius a niça

Les paraules van caure aviat de les biografies. Però encara ara sobreviuen, protegits de la violència dels anys, entre les pàgines blanques, els solitaris, inútils i invencibles fils musicals.

jo tenia peixos

Aviat farà un any, els companys de Yes We Kant em van regalar, per iniciativa del meu amic, i amic dels animals, Francesc, una peixera molt grossa amb molts peixos. Va ser un dia de celebració i tothom estava molt content. Quan vaig arribar a casa, aquella matinada, i vaig posar-me al llit i em vaig girar cap als meus nous companys, vaig recrear amb eufòria infantil les seves líquides vides: aquests dos es barallen, ara ja descansen, els hi donaré menjar, mira com dorm aquest cargol... (per cert, aviso, els cargols creen MOLTA addicció).

Aviat però, la seva presència silenciosa em va començar a pervertir l'ànima. Abans d'anar a la universitat, amb la bossa ja a l'esquena, me'ls mirava un moment i ells em miraven amb cara d'esperar el bus. No hi havia diàleg, ni romanticisme, ni metàfores de curt pseudopsicoanalític de l'ESCAC en què el protagonista s'emociona parlant sol davant d'una peixera (o d'un mirall o d'una platja, és indiferent). No. Hi havia una perversa absència de significat: què cony foteu aquí? Ells persistien en la seva estilitizada i absurda vida d'animal-quadre-abstracte i jo temia el contagi.

El problema físic i mental real va arribar amb l'excessivament ràpida evaporació de l'aigua de la peixera, només comparable a l'evaporació del meu temps lliure. El món, jo i els peixos vam començar una carrera de resistència, aviam qui podia més. El nivell de l'aigua baixava cada matí quan em despertava i cada nit quan tancava el llum, l'estomac i l'habitació se m'anaven encongint de culpabilitat. Però sempre hi havia un vídeo, un treball o una estupidesa a fer. L'espai vital dels peixos anava empetitint-se i jo sovint perdia el fil de les converses dels amics imaginant la desgràcia dels meus inquilins aquàtics: pooobres. Ells, però, una mica com nosaltres quan ens fem grans o quan estem en campanya electoral o quan subratllem la data als fulls escolars, assaborien una càlida, estúpida i satisfactòria indiferència.

La nit que vaig posar els warnings i vaig aturar el cotxe al mig del pont del Besós i des de dalt de tot vaig fer volar els peixos cap al riu, on probablement devien morir a l'acte al xocar contra una pedra o intoxicats gràcies a la inestimable aportació de la central energètica, vaig quedar alleugerit i una mica trist. Vaig pensar que, tot i la velocitat, ni quan encara eren a l'aire, caient direcció al riu, no deurien entendre que, hòstia, aquells eren els seus primers i irrepetibles segons de vida, en el sentit fort de la paraula, i que els havien d'esprémer, que passarien massa ràpid i massa estranys i massa bé. Però, al cap i a la fi, qui ho entendrà mai, això?

la normalitat

El porter del meu bloc de pisos té una curiosa manera de relacionar-se amb mi. Vam arribar al pis de l'Eixample entre la foscor dels ulls dels veïns a l'ascensor, que veien en l'arribada de la nostra joventut una mena d'invasió de Polònia. Els malsons de les veïnes jubilades - un melting pot de festes eternes plenes de drogues, indignats, immigrants, anticatolicisme i guitarres distorsionades a les dues del matí - feia que els meus hola bon dia fóssin correspostos amb el sistemàtic excés de colònia i maquillatge de votant caspós del PP, però sense cap resposta real apreciable. Amb el temps, la nostra actitud humil i simpatiqueta ha aconseguit que es dignin a aixecar una o ambdues celles quan les desarmem amb un somriure. Tot és avançar.

El porter, que vindria a ser la ONU del 79 de Balmes, és un home que fuma i parla amb el timbre en què la resta de la humanitat ronca. El gruny era la nostra única relació - visca la diplomàcia - , fins que un dia, a l'aconseguir jo una capsa de cerveses de gratis vaig decidir, innocent, regalar-li un parell d'ampolles.

Des de llavors l'amplitud del seu somriure i els acudits sobre lo caro de ver que soy van in crescendo (s'acosta Nadal) i cada vegada que passo de matí o de tarda per l'entrada del bloc, m'entrega, com qui entrega les claus de la ciutat o la creu Sant Jordi, els exemplars del 20 minutos i del Què! del dia. El gest és d'una transcendència insoportable, m'està dient que sóc d'una altra categoria: faig regals. Ho acompanya amb un venga chaval, los libros o amb un a leer, nene i jo m'embarbusso nerviós sempre, pensant què cony faré amb tant paper inútil a casa i, emulant la llengua castellana però sense aconseguir-la de veritat, intento un hombre gracias, ya tengo faena hoy, "he he".

Res, la normalitat és acceptar que el món va ple de lògiques absurdes i que la resignació és el futur. En realitat la normalitat no existeix, però la resignació sí: és buida i no té cap sentit però la practiquem (i tantes altres coses fem així). De fet, és una resignació tràgica: al pis ja hi ha la conyeta que aquest Nadal, quan vagi al Bonpreu a fer de cançoneta de pop quotidià, comprant turrons i neules tot embufandat, hauré de sumar una ampolla de cava a la factura. Evitarem, per questions de bon gust, embolicar-la amb diaris.

el malalt

La malaltia és la presó del present: és dolça i horrible i no saps mai quan acabarà. Half awake in a fake empire és LA definició. El malalt sempre pensa que en parlarà molt després, quan ja sigui un record d'un record recordat, una anècdota de sacarina explicada des d'un cafè d'una ciutat que de tant lluny no existeix i en parlarà amb un plasticós orgull d'autobiografia, l'explicarà sense creure-la, sense creure haver-la viscut veritablement mai, sense sabor ni dolor: les aventures d'un protagonista exiliat en el temps, implicació zero. Pensa que llavors la malaltia serà tan borrosa i anònima que serà menys greu, més potable i domesticable, i, vaja, sí, serà una farsa absoluta perquè la malaltia no es pot explicar i molt menys entendre. I el malalt mai vol estar malalt i collons, desitja fugir, i que tot sigui futur i normal ja però també sap que la normalitat matarà el malalt, i el malalt deixarà d'existir i llavors no quedarà res, només l'escenari, i tot és dilluns i tot és trist, pensa el malalt, i els falsos imperis sempre s'esfondren un mal matí.

La MTV del futur (sense pretensions)

Saps què caldria? Què? Una mena de MTV feta només de directes fantàstics, d'acústics, de bones cançons i que tot fós bona música, no hi hagués merda ni anuncis i no perdéssis mai mai mai el temps, saps? Això caldria fort.

Doncs va, welcome to Primers Plans TV

Posa-hi Leonard Cohen, Fleet Foxes, Ovidi Montllor, Tom Waits, Mica P. Hinson, Soy un Caballo, Vampire Weekend, Sharon Van Etten, Jaume Sisa, Sigur Ros, Anímic, George Brassens, The Antlers, Bon Iver, José González, Johnny Cash, Bob Dylan, Mountain Goats, Paco de Lucia, Grizzly Bear, Lambchop, Paul Simon, Peter Broderick, Dêlen, Eva Cassidy, Alva Noto, The National, The Talles Man on Earth, Elliot Smith, Ella Fitzgerald, Kitty Daisy & Lewis, James Taylor, Sufjan Stevens,  Radiohead, Bonnie Prince Billy, Bill Callahan, Sílvia Perez Cruz, Refree, Laura Veirs, Mishima, The Shins, Eddie Vedder M83 and fucking more fins a 6 hores de música.

estimat hipocamp

Liles i ombres acompanyen al nadó mentre dorm dins un bressol ple de coixins i ninots. Un camió blau, un tractor verd i un cotxe vermell giren per sobre el seu cap en un mòbil de fusta desatès. Tota la vida intentant recordar aquesta estona, pensa el nadó mentre dorm, i no hi haurà res a fer. Si ara almenys pogués obrir els ulls i mirar a través de les cortines verdes, a través del vidre i per un foradet de la persiana, i si pogués estirar la mirada per la reixa de la terrassa, i passar aquest núvol, i tirar adolescència avall i creuar els partits de futbol, i passar de llarg tota aquesta gent, i els viatges i els anys, aturar-me un moment a mirar els montsenys, i aquestes mans que no sé de qui són, i passar sense mirar la universitat i saltar els llibres i fer un petit esforç final, 2011, novembre, 4, llavors et tocaria l'esquena aprofitant just ara que ets davant l'ordinador i et diria que et giris i que hola, que sóc jo que sóc tu i que sí, que tot eren liles i ombres i que estic dormint, sí, rodó, bucòlic i amb aquella olor, però que no pateixis, que no podràs recordar-me, que no t'hi esforcis més, però sí, que total tot era tal i com preveus que recordaràs i no et preocupis que ja me'n torno, cuida't eh, que jo ara estic molt bé però ja veig que tot m'espantarà.