jo tenia peixos




Aviat farà un any, els companys de Yes We Kant em van regalar, per iniciativa del meu amic, i amic dels animals, Francesc, una peixera molt grossa amb molts peixos. Va ser un dia de celebració i tothom estava molt content. Quan vaig arribar a casa, aquella matinada, i vaig posar-me al llit i em vaig girar cap als meus nous companys, vaig recrear amb eufòria infantil les seves líquides vides: aquests dos es barallen, ara ja descansen, els hi donaré menjar, mira com dorm aquest cargol... (per cert, aviso, els cargols creen MOLTA addicció).

Aviat però, la seva presència silenciosa em va començar a pervertir l'ànima. Abans d'anar a la universitat, amb la bossa ja a l'esquena, me'ls mirava un moment i ells em miraven amb cara d'esperar el bus. No hi havia diàleg, ni romanticisme, ni metàfores de curt pseudopsicoanalític de l'ESCAC en què el protagonista s'emociona parlant sol davant d'una peixera (o d'un mirall o d'una platja, és indiferent). No. Hi havia una perversa absència de significat: què cony foteu aquí? Ells persistien en la seva estilitizada i absurda vida d'animal-quadre-abstracte i jo temia el contagi.

El problema físic i mental real va arribar amb l'excessivament ràpida evaporació de l'aigua de la peixera, només comparable a l'evaporació del meu temps lliure. El món, jo i els peixos vam començar una carrera de resistència, aviam qui podia més. El nivell de l'aigua baixava cada matí quan em despertava i cada nit quan tancava el llum, l'estomac i l'habitació se m'anaven encongint de culpabilitat. Però sempre hi havia un vídeo, un treball o una estupidesa a fer. L'espai vital dels peixos anava empetitint-se i jo sovint perdia el fil de les converses dels amics imaginant la desgràcia dels meus inquilins aquàtics: pooobres. Ells, però, una mica com nosaltres quan ens fem grans o quan estem en campanya electoral o quan subratllem la data als fulls escolars, assaborien una càlida, estúpida i satisfactòria indiferència.


La nit que vaig posar els warnings i vaig aturar el cotxe al mig del pont del Besós i des de dalt de tot vaig fer volar els peixos cap al riu, on probablement devien morir a l'acte al xocar contra una pedra o intoxicats gràcies a la inestimable aportació de la central energètica, vaig quedar alleugerit i una mica trist. Vaig pensar que, tot i la velocitat, ni quan encara eren a l'aire, caient direcció al riu, no deurien entendre que, hòstia, aquells eren els seus primers i irrepetibles segons de vida, en el sentit fort de la paraula, i que els havien d'esprémer, que passarien massa ràpid i massa estranys i massa bé. Però, al cap i a la fi, qui ho entendrà mai, això?

Comments

2 Responses to "jo tenia peixos"

Anònim ha dit... divendres, 18 de novembre de 2011 a les 11:30:00 CET

pooobres.

pons007 ha dit... dissabte, 26 de novembre de 2011 a les 17:34:00 CET

a mi els peixos m'agrada més tenir-los en una cassola amb suquet xD

els prodigis són: