la normalitat



El porter del meu bloc de pisos té una curiosa manera de relacionar-se amb mi. Vam arribar al pis de l'Eixample entre la foscor dels ulls dels veïns a l'ascensor, que veien en l'arribada de la nostra joventut una mena d'invasió de Polònia. Els malsons de les veïnes jubilades - un melting pot de festes eternes plenes de drogues, indignats, immigrants, anticatolicisme i guitarres distorsionades a les dues del matí - feia que els meus hola bon dia fóssin correspostos amb el sistemàtic excés de colònia i maquillatge de votant caspós del PP, però sense cap resposta real apreciable. Amb el temps, la nostra actitud humil i simpatiqueta ha aconseguit que es dignin a aixecar una o ambdues celles quan les desarmem amb un somriure. Tot és avançar.

El porter, que vindria a ser la ONU del 79 de Balmes, és un home que fuma i parla amb el timbre en què la resta de la humanitat ronca. El gruny era la nostra única relació - visca la diplomàcia - , fins que un dia, a l'aconseguir jo una capsa de cerveses de gratis vaig decidir, innocent, regalar-li un parell d'ampolles.

Des de llavors l'amplitud del seu somriure i els acudits sobre lo caro de ver que soy van in crescendo (s'acosta Nadal) i cada vegada que passo de matí o de tarda per l'entrada del bloc, m'entrega, com qui entrega les claus de la ciutat o la creu Sant Jordi, els exemplars del 20 minutos i del Què! del dia. El gest és d'una transcendència insoportable, m'està dient que sóc d'una altra categoria: faig regals. Ho acompanya amb un venga chaval, los libros o amb un a leer, nene i jo m'embarbusso nerviós sempre, pensant què cony faré amb tant paper inútil a casa i, emulant la llengua castellana però sense aconseguir-la de veritat, intento un hombre gracias, ya tengo faena hoy, "he he".

Res, la normalitat és acceptar que el món va ple de lògiques absurdes i que la resignació és el futur. En realitat la normalitat no existeix, però la resignació sí: és buida i no té cap sentit però la practiquem (i tantes altres coses fem així). De fet, és una resignació tràgica: al pis ja hi ha la conyeta que aquest Nadal, quan vagi al Bonpreu a fer de cançoneta de pop quotidià, comprant turrons i neules tot embufandat, hauré de sumar una ampolla de cava a la factura. Evitarem, per questions de bon gust, embolicar-la amb diaris.

Comments

3 Responses to "la normalitat"

anna g. ha dit... dimecres, 16 de novembre de 2011 a les 17:48:00 CET

La normalitat és un 'perquè sí' políticament correcte. Sublim, el post.

carme verdoy ha dit... divendres, 18 de novembre de 2011 a les 17:48:00 CET

fan. però molt molt, eh?

color camaleó ha dit... divendres, 18 de novembre de 2011 a les 19:56:00 CET

GENIAL. així, tal qual i en majúscules.

els prodigis són: