hola, el monòleg, el crustó

Quina joia, les petites rutines! Aquella felicitat tan subnormal de repetir gestos calcats en un mantra diari, com si així controléssim més les nostres vides i fossin més nostres oi? Aquells moments d'anunci de compreses, aquell recolliment nadalenc. Aquí va el meu, que ja veureu que és molt original: el meu moment uh del dia és quan baixo, a migdia, a comprar el pa per dinar. Sovint tinc alguna cosa al foc i com que el forn és a l'altra banda del carrer València, agafo les claus, salto les escales de tres en tres, saludo al meu estimat col·lega porter (línia d'efusivitat exponencial) i surto al carrer (acció que per molt que repeteixi sempre em provoca la mateixa sensació d'entrar al mig d'una corrida de toros comtal on jo sóc el torero i els toros són perfums de jubilada  i homes de negocis i furgonetes amb warnings i estudiants xaves que van al Maragall o al Montserrat o a qualsevol d'aquests instituts als que van els adolescents moderns de l'Eixample). Travesso la zebra i aquí rau la gràcia, el temps que necessito per entrar al forn, holaaa, homeee, avui no em queden rústiques, tranqui, les normals ja m'agraden, home sempre vens massa tard, ja ho sééééé, apali, aquí ho tens, fins demà, demà, és exactament el temps que tarda el semàfor a posar-se vermell i verd altre cop i en un acte absolutament animal, i esperant ser vist per la major quantitat de cotxes possibles, de dentistes i mares amb cotxets possibles, de transportistes fumadors possibles, amb un somriure de 360 graus, arranco el crustó del pa i me'l menjo recreant-me en la temptació, com si fos un donete a les mans d'un golafre de quatre anys a l'hora de berenar després de plàstica: boca ampla, zero especulació. El més divertit és veure com les celles dels espectadors s'aixequen amb il·lusió, com s'inflamen els ulls i els llavis somriure tonto, reconeixent en aquest gest infantil meu una part d'ells mateixos, aquell ells que amaguen per guanyar la guerra, el seu jo censurat els surt per la cara i no ho poden evitar, i sempre em sembla que què collons, orgull, faig feliç als meus veïns i em faig feliç a mi, i això sol ja justifica el to de monòleg buenafuentenc que m'ha quedat en aquest post.



* Segons els guitarslammers del DIEC s'ha d'escriure crostó però m'hi nego infinit.

Comments

2 Responses to "hola, el monòleg, el crustó"

Anna ha dit... diumenge, 27 de novembre de 2011 a les 21:24:00 CET

Quins nens més bonics! Pobrets! quin patiment! :P

Red Pèrill ha dit... dilluns, 28 de novembre de 2011 a les 3:12:00 CET

Escrius coses com de ser d'Igualada... "apali" o "després de plàstica" on el lector avesat, còmplice i/o cronopi veu que la forma és el fons.

L'elecció d'un adjectiu és l'elecció d'un modus vivendi!!
Visca!

els prodigis són: