diàlegs nocturns

Albert (estirat al llit) - Ja hi tornem a ser... 

Coixí (cara a) - Nano, és culpa teva, que foties ahir fins les quatre despert... Ara no esperis agafar el son a la primera... 

Albert - Ja n'hi ha prou de parlar, comptaré fins a deu, em concentraré... No espera, agafaré l'Ipod que amb música em solc adormir i tal... El Llach és bàsic...

Albert intenta concentrar-se en no pensar i espera el son com qui espera l’autobús.

Coixí (cara a)- T'estic rallant i ho saps. 

Albert dóna la volta al coixí. 

Coixí (cara b) - Has vist que fred i còmode que sóc? Afanya’t o em tornaré com el d’aquí baix. 

Albert dóna tres voltes sobre si mateix i s'estressa. 

Albert - Merda, estic per aixecar-me i donar-ho per perdut... Aniré a la cuina, m'estiraré al sofà, posaré la tele i que vingui la nyonya. 

Sofà (des de la cuina via sms) - "No vinguis ja estik ocupat x ta grmana" 

Albert - Merda, quina irritació de llit, joder! 

Llit - Vale tio, no faltis tampoc... 

Albert - Per què collons sembla tan fàcil a vegades i ara és impossible? I què és adormir-se? Quan m'adormi me n'adonaré? Que ens deu passar al adormir-nos?  Perdem la memòria? Quan començaré a notar els efectes de la son? Quina por, no?... (etcètera, etcètera, etcètera...) 

El coixí i el matalàs es miren irònicament com volen dir "ja hi torna, aquest”.  Albert aparta les mantes i el nòrdic amb les cames.  

Nòrdic (tot estirant-se el bigoti) - Be gentle, please, mister! As I was saying before being interrupted, mr. Ikea arrived late for dinner time... 

Mantes (entre elles i mirant-se'l) - Oh, però que elegant, que llis i blanc i quin accent...

Ràdio (de fons) - [...] Pip pip pip piiiip, bona nit, són les tres [...] 

Albert s'aixeca de sobte i derrotat encén l'ordinador per escriure aquesta entrada tan estúpida que només s'explica per la falta de criteri provocada pel maliciós insomni típic de les festes i bon any nou a tothom.

nadal, nadal...

Vas pel món amb la felicitat nadalenca tonta a sobre i de sobte, tornant d'un copiós dinar a un bufet lliure amb tota la família, veus una dona que podria ser la teva àvia caminant pel mig del carrer. De sobte, el teu caparró de nen mimat recorda la misèria dels miserables, així, sense avisar. Oh, quina peneta tot de sobte. Oh, que dolentotes les llums de Nadal que ens enganyen i tergiversen la nostra realitat i no ens deixen veure que hi ha gent que no té diners ni família. Vaja, que han estat hores de reflexió (pat)ètica per arribar a la conclusió de que aquesta festa és d'unió familiar i no social, ni molt menys solidaria... Tot plegat et fa un patapum estúpid al balanç de comptes de final de dia. Arribes a aquesta conclusió ara, i no mentre et foties la carn d'olla. Ara, i no quan brindaves entre llumetes amb xampany (cava no, que és nefast i horripilant segons totes les converses de sobretaula). 

Vaja, que la moral és tan relativa com la gana del sopar del 25 de desembre, que no en tens però piques algo. I aquesta entrada anti-nadal és tan típica com mirar el rellotge quan ja passen de les sis i dius que hauríem d'anar tirant mirant la dona i pensant en aquell sofà del menjador que no demana conversa.

Bon Nadal a tots els que sou tan naïf com jo.

Projecte "Canta con nosotros UPF 2009"

Fa uns dies, en època d'exàmens, parlant amb uns amics ens va venir una idea (això de les idees en època d'exàmens ja és un clàssic) per a fer un vídeo col·lectiu durant el segon trimestre a la UPF.  Puc o explicar-ho malament o passar directament al vídeo-exemple, així que:

Al veure aquest vídeo, ens van entrar moltes ganes de copiarlo fer quelcom semblant al pati de Jaume I amb el màxim de gent possible. Dèiem que seria divertit que hi participessin clàssics com l'amic professor Víctor Farías o el Xavi del bar entre d'altres. 

El problema principal és trobar una cançó adient, que comenci tranquila i en algun moment exploti. Havíem pensat amb "Ens en sortim" de Manel. Però encara no n'estem gaire segurs. 

En fi, que pot ser molt divertit. Si  tens cap idea o suggeriment a o vols participar, expressa-ho! 

Apostant

Suava. Demanà un whisky amb cola al cambrer més proper i va encendre un puro, nerviós. Pàl·lid, i una mica per fer temps, s’apostà la tranquil·litat de les dutxes del gimnàs al vermell. La boleta començà a girar. Tot rebotant, va quedar-se al 22. Negre.

Portava dues hores jugant i no tenia sort. En una sola nit ja havia perdut l’escalfor als peus al posar-los davant del calefactor, les lectures estirat al llit, un parell de records d’infantesa i els dies sense retencions a l’autopista. Era d’aquella mena d’homes que si perd deu, aposta vint. Però realment aquell no era el seu dia de sort.

Les coses es van anar posant negres i el tio cada cop anava més fort. L’amor propi al negre, les ganes de viure a parells, les aspiracions laborals al vermell, el sentit del ridícul a senars... I l’atzar no acompanyava. Començava a estar escurat, però encara podia remuntar...

Només li quedaven algunes grans fitxes de les quadrades, els pilars de la vida, les que fan tanta por de deixar damunt la taula verda: l’amor, la memòria, la voluntat, la compassió, l’amistat, l’esforç, la família... Totes mica en mica, van passar a mans del casino, cada dia més perversament ric.

Amb els ulls irritats pel fum, la camisa xopa i els peus garratibats, va allargar el braç per cometre l’últim sacrilegi deshumanitzant de la bogeria ludòpata: va col·locar amb molt de compte la fitxa més gran de totes, rectangular, amb brodats d’or i purpurina, a la zona de la taula que delimitava les apostes als nombres parells i va esperar a que el crupier fes rodar la fatal boleta cap a un destí desconegut. 

I ja sabeu, l'última cosa que es perd en aquest món és l’esperança.

barcelona #1

Aquest és el resultat de divagar una tarda per Barcelona. Volia veure què podia treure improvitzant una mica amb la càmera. No sé si estic content o no amb el resultat però no hi busqueu grans missatges ni grans veritats ocultes. La cançó és "Hoppipolla" dels Sigur Rós.

El #1 és per motivar-me...

olor de les coses que han de passar

Em fa il·lusió, en arribar a casa, pensar que no existeix un sol vespre, el meu, amb el meu aparcar la bici, saludar al veí, pujar per l’ascensor, canviar-me, agafar algun llibre o fer feina... Si no que n’hi ha milions més,  tants com persones. 

Penso en tots aquests vespres d’altres que conviuen amb el meu: el cabell acabat de rentar, el bolígraf feiner, la taula parant-se, el piano acadèmic, el fumeig del cafè, el diari del dia, el rum-rum de l’autocar, la conversa telefònica, la sèrie americana, els mp3, la llàgrima de lavabo, el somriure, la gana pre-sopar, la son, les presses per arribar, la calma per marxar, l’interès, l’amor, la passió, l’avorriment,  l’anar i el venir, la biblioteca, la feina, l’obrir la porta, les plantes del jardí, una moto, un adéu, un fins demà. 

Imagino  que cada punyetero pensament comporta uns ulls, un nas, una boca, un passat i un futur. Em quedo glaçat.  Aquestes  rutines imaginaries s’uneixen en una sola massa que va avançant capvespre avall.  Solen ser adolescents, amb les seves capficades vides d’immensos mons interiors i amb les seves intimíssimes habitacions de música, fotos a la paret i tecleig social, els que poblen el meu cap.

Llavors, gràcies a aquest pensament de pensaments, superat, puc notar momentàniament el no-se-què del destí, del futur imminent, de la olor de les coses que han de passar.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

Aviat em distrec.  De sobte perdo aquesta noció de la realitat i torno a ser jo sol i el meu vespre, en el meu aparcar la bici, saludar al veí, pujar per l’ascensor, canviar-me i tot el que segueix. 

llocs on ser ara i no ser a Barcelona

En aquests dies freds, Barcelona perd el seu encant de ciutat mediterrània efervescent: la gent va trista pel carrer, tot és més lleig, estem d'exàmens (alguns) i tot és super-mega-negatiu. A més, no hem d'oblidar que Barcelona ha deixat oficialment de ser una ciutat per ser "la millor botiga del món", vaja que ja no hi pintem res. Barcelona és la seu dels compradors exitats per les llumetes de nadal (cal dir que més rebaixades que altres anys i super eco-friendlies).

Proposo doncs, que fugim tots en massa cap als paraísos terrenals i ens hi quedem per sempre més. Les meves cinc propostes:

5.  Amazones (selva tropical). Potser l'Amazones no és el lloc més còmode del món ón viure. Pero almenys els policies no et diuen que t'aixequis si t'has assegut al terra d'una plaça ni has de pagar 7,70€ per una T-10 per anar al costat de casa. A més, no cal que convisquis amb ningú. Si et ralles de la gent de la tribu, tens prou espai (encara que cada día menys) per tu solet. És que anar en pilotes tot el día, caçar, dormir, i fer-se amic dels animals és el somni humit de molts de nosaltres.

4. Islàndia. Sí, a Islàndia fot molt fred. Pero vaja, qui et treurà el plaer d'anar amb jersei blanc amb senefes de colors i amb gorro peruà (però dels islandesos) pel carrer sense ser objectiu de riures maliciosos! I que nevi tu, que tu vas molt abrigat amb la teva bicicleta (retro) per aquests carrers perfectament nets a lo Eurodisney i les teulades són negres i més verticals i la gent és alta i rossa i et somriu al creuar-t'hi i tothom és músic (el 80% de la població) i vas al bar a pendre't una copeta amb els Sigur Ros, saludes les Amiina, et creues amb la Bjork i et prens un cacaolat (o caäkcluakat) amb els Múm. Islàndia és el cel. En realitat només t'hi deixen entrar si ets bona persona.

3. Berlín. Berlín... mola. Si et mola la música, Berlín. Si t'agraden els frankfurts, Berlín. Si ets comunista, Berlín.  Si no, també. Si t'agrada l'arquitectura, Berlín. Si n'estàs una mica fart dels carrerons del Gòtic o Gràcia i et passa com a mi que mai trobes res, Berlín. Si t'agraden els murs (caiguts), Berlín. Si no entens l'alemany, és igual, fot-li, que és igual, Berlín. És la ciutat amb més reciclatge / gent educada / silencis a taula / cervesa que he vist mai. Jo només he fet tastets d'aquesta ciutat però em moro de ganes d'anar-hi seriosament un temps. No tinc uns arguments molt sòlids en favor d'aquesta tria. Pero és com si a les nits, en posar-me al llit, una veueta al meu cap em digues: liiiin... Beer.... liiin,  jarrrr. I es desperta l'inútil que no em deixa dormir.

2. Nova York. Els motius per viure a Nova York podrien formar una tesi doctoral exprés. Ho podriem resumir amb que és el lloc on s'ha de ser. I sino, que ho preguntin a Bob Dylan, John Lennon, Dalí, Pollock, Jack Kerouak, Allen Ginsberg, Al Pacino, Robert de Niro, Martin Scorcese, Woody Allen, Stanley Kubrick, als Vampire Weekend, Jennifer Aniston, Ella Fitzgerald, Sting, Greta Garbo, Paul Simon i Art Garfunkel (els poso juntets, que es tornin a estimar…), Duke Ellington, Peggy Guggenheim (la dona que li va pagar la carrera a Pollock) i moooolts altres ídols i no ídols que hi viuen o hi vivien. Altres motius de pes serien el MoMa, el Central Park o qualsevol de les moltes activitats increíbles que pots fer cada dos per tres (veure en James Taylor, els Vampire Weekend, Leonard Cohen i Bon Iver la mateixa setmana?).

A més, vull anar a Nova York per trobar la Rose i consolar-la…

1. Montseny. En realitat, ja puc anar a on vulgui, que el paraís el tinc aquí al davant, a quatre passes, que és nit freda per ser desembre i no s'esta enlloc com a casa.

Total, que una escapada la necessito. I tu?

homenatge al futur

E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Cosí tra questa
Inmensità s’annega il pensier mio:
E il naufragar m’è dolce in questo mare.

jubilació

I aviat les ulleres, els cds i les bossetes d'aigua per mantenir els peus calents al llit.

De tocar els records

"because every place I go, I take another place with me"

De sobte, després de cinc mesos d'indiferència, començo a recordar en massa escenes i situacions del viatge a Cuba, amb una escalfor especial. I també ara, oblidats la calor i els problemes, començo a idealitzar tot el que hi va passar. 

Durant una època fantàstica, com aquest primer trimestre de l'últim any de carrera, amb el formigueig a la panxa de llibertat al davant cada matí, sóc conscient mentre decideixo la música del mp3 que no és una decisió menor. Allò que escolti quedarà connectat per sempre més al record idealitzat d'aquests dies. I jo, conscient d'això procuro repetir dos o tres àlbums concrets per facilitar-li la feina al meu propi cervell. Al cap d’un temps sempre em provo a mi mateix escoltant la cançó que jo mateix havia escollit, aviam si fa efecte.

I la por de sempre: serà que som més feliços recordant que vivint? I la angoixa de sempre: si poguéssim sentir en aquest moment la sensació que tindrem al recordar-lo? No seria això la felicitat absoluta? No hem d’aspirar a sentir nostàlgia per allò que estem fent? No és això el sublim? I els experiments de sempre: ara, Albert, pensa que ets tu d'aquí 60 anys i tens la oportunitat de tornar a estar aquí dalt aquesta bici anant a la Universitat i que ets feliç de reviure aquest instant tan genial, i que escoltes aquesta cançó un cop més, no ho veus?  No és increíble? Tornes a ser aquí, amb tot per davant! Quina sort que tens!

I a vegades, funciona.  

És que no pots oblidar que a tot els llocs on vas, t’endus un altre lloc amb tu.

L'est del Congo al "Big Picture"

Ja que hi som, recomano el blog de la iniciativa Condition: Critical  que explica el conflicte que hi ha entre els diversos grups armats i el govern del Congo a la provincia de Kivus. Aquestes fotos impressionants són de varis fotògrafs de Reuters i AFP, reunides per Alan Taylor al The Big Picture al Boston.com

Qui n'ha begut (Mishima cover)

Amb una mica de por, ens hi atrevim.