olor de les coses que han de passar

Em fa il·lusió, en arribar a casa, pensar que no existeix un sol vespre, el meu, amb el meu aparcar la bici, saludar al veí, pujar per l’ascensor, canviar-me, agafar algun llibre o fer feina... Si no que n’hi ha milions més,  tants com persones. 

Penso en tots aquests vespres d’altres que conviuen amb el meu: el cabell acabat de rentar, el bolígraf feiner, la taula parant-se, el piano acadèmic, el fumeig del cafè, el diari del dia, el rum-rum de l’autocar, la conversa telefònica, la sèrie americana, els mp3, la llàgrima de lavabo, el somriure, la gana pre-sopar, la son, les presses per arribar, la calma per marxar, l’interès, l’amor, la passió, l’avorriment,  l’anar i el venir, la biblioteca, la feina, l’obrir la porta, les plantes del jardí, una moto, un adéu, un fins demà. 

Imagino  que cada punyetero pensament comporta uns ulls, un nas, una boca, un passat i un futur. Em quedo glaçat.  Aquestes  rutines imaginaries s’uneixen en una sola massa que va avançant capvespre avall.  Solen ser adolescents, amb les seves capficades vides d’immensos mons interiors i amb les seves intimíssimes habitacions de música, fotos a la paret i tecleig social, els que poblen el meu cap.

Llavors, gràcies a aquest pensament de pensaments, superat, puc notar momentàniament el no-se-què del destí, del futur imminent, de la olor de les coses que han de passar.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

Aviat em distrec.  De sobte perdo aquesta noció de la realitat i torno a ser jo sol i el meu vespre, en el meu aparcar la bici, saludar al veí, pujar per l’ascensor, canviar-me i tot el que segueix.