Ja fa molt de temps que som a demà. Ja estem acostumats a la caducitat de tot el que ens envolta (menys els típics “productos del nuevo milenio” o “la tecnologia del futuro”, que, evidentment, són actuals). Ara que som al futur, vivim a base d'esperançes i pors a llarg termini, la televisió sense notícies programa especulacions sobre el que passarà, l'esoterisme ocupa el seixanta per cent dels diaris, les parelles es prometen sense casar-se i les previsions del temps són la màxima certesa.
Alguns, massa joves, recorden el present. Fa massa que no som avui, diuen. I enyoren la contemporaneïtat, el carpe diem, la borsa de valors, els resultats, les decisions pràctiques, la fruita del dia, els fets i sobretot, l'hedonisme del que gaudien quan era avui.
Aquells que miren massa endavant, cap al passat, se'ls titlla de nostàlgics: avançats, busquen realitzar-se en fets ja succeïts que vindran no se sap quan. Són éssers envellits, d'ulls perduts, immòbils i brillants, que es passen el dia recreant-se en records que fa tant que han de venir que ja són borrosos.
No podem entendre que aquesta gent anclada en el present o llançada al passat, vulguin (i creguin necessitar) tangents materials, estructures mentals robustes basades o bé en les decisions d'avui o en els records idealitzats d'ahir. Ells estimen l'ordre i els esquemes, la melancolia i la recreació. Nosaltres preferim el gran potencial del futur, la incertesa de la falta de respostes i l'embafament de l'excés de preguntes, prediquem a l'imperi de l'ambigüitat i del tot és (serà, era) possible.
Alguns, massa joves, recorden el present. Fa massa que no som avui, diuen. I enyoren la contemporaneïtat, el carpe diem, la borsa de valors, els resultats, les decisions pràctiques, la fruita del dia, els fets i sobretot, l'hedonisme del que gaudien quan era avui.
Aquells que miren massa endavant, cap al passat, se'ls titlla de nostàlgics: avançats, busquen realitzar-se en fets ja succeïts que vindran no se sap quan. Són éssers envellits, d'ulls perduts, immòbils i brillants, que es passen el dia recreant-se en records que fa tant que han de venir que ja són borrosos.
No podem entendre que aquesta gent anclada en el present o llançada al passat, vulguin (i creguin necessitar) tangents materials, estructures mentals robustes basades o bé en les decisions d'avui o en els records idealitzats d'ahir. Ells estimen l'ordre i els esquemes, la melancolia i la recreació. Nosaltres preferim el gran potencial del futur, la incertesa de la falta de respostes i l'embafament de l'excés de preguntes, prediquem a l'imperi de l'ambigüitat i del tot és (serà, era) possible.
Ara som demà, abans érem avui i després serem ahir. Funciona així, o això diuen.
Entrades
"O això diuen"
Qui ho diu? A qui et refereixes quan dius "nosaltres"?
Jo estimo el present, no li veig res al futur, m'agrada més el passat i tot, i això que sóc progre...
Si la meva vida és present, si totes les meves emocions són presents... per què he de mirar al futur? Per què ja no està de moda el carpe diem? Com és que els objectius poden més que la vida física i emocional actuals?
ei!
el "nosaltres" és el narrador, no el meu punt de vista. No crec que hi hagi una manera de viure millor que una altre, probablement la mescla de les tres possibilitats és la ideal. Lo de "o això diuen" pretén remarcar la incertesa del futur, ón res és segur.
total per arribar a la preciosa conclusió que no tenim ni la més remota idea d'on som
ei i si bon any eh
aleshores els que es recreen en records que han de venir en el fons somien en el futur, però el futur és ara i per tant, ara no és present i aleshores Albert m'estic fent un embolic que ja no se com sortir-ne jajaja
Some of the content is very worthy of my drawing, I like your information!
Very rich and interesting articles, good BLOG!
fishing net