la mort dels genis

Nous ne pouvons savoir - Nous sommes accablés

D'un manteau d'ignorance et d'étroites chimères!

Rimbaud

És un dimarts qualsevol. Karl Marx surt del seu piset compartit al Born amb cara d’haver dormit poc i malament. Amb un gest acostumat passa la targeta del bicing pel detector, els auriculars per dins del palestí i puja a la bici. Sona “Pla Quinquenal”. (pilleu el gag?) 

A Princesa saluda un jove empordanès d’aspecte net, afaitat. Josep Pla li torna la salutació i li explica amb presses que fa tard al taller d’escriptura, a l’Ateneu. Ja fa temps que ha deixat la carrera però encara se saluden quan es veuen. 

Arriba a la Pompeu quan passen deu minuts de les nou però no hi ha cap bicing buit. Esperant-se també hi ha Herodot, que conversa tranquil•lament amb Llorenç Vilallonga, que tot i tenir classe no hi va, ja que és de les Balears.

A Literatura Contemporània no hi ha gaire gent... L’Aparicio s’esforça, però avui no li fan gaire cas. Kafka es distreu col•locant bé les xapes de la bossa (Quechua, evidentment) i mira distret com Courbet es va adormint damunt d’una columna esbossada al marge dels seus apunts. Tot molt lent. Discurset final i a esmorzar. 

Karl creua el pati de Jaume I, cap al bar hippie. Veu de lluny a Pollock i li fa molta mandra anar a saludar-lo. Els emos, en general, fan mandra. Es posa a la cua del bar, colant-se amb els seus amics, sense saber massa què vol. Nabokov va conèixer una existencialista ahir, Bernat Metge i Sófocles van anar a l’Apol•lo (també hi havia anat Apol•lo, de fet), la Rodoreda va molt guapa avui...i el pobre Tolstoi no fa gaires amics i encara va una mica perdut, tot i que som al segon trimestre ja...

Quan ja li toca demanar el seu esmorzar de consciència de classe (finalment, un cafè i croissant petitburgesos) Adorno, des del seu costat, emprenyat com sempre, senyala cap a la porta del bar, d'ón el jovenet Rimbaud apareix sobtadament. La grisor, la grisor, oh la la! crida tot suat. El pobre no té massa credibilitat, és un d'aquests d'intercanvi, sempre perdut i amb atacs d’histèria. Els cabronets dels dadaístes sovint el graven i pengen els vídeos al youtube.

Però de sobte, de la taula ón Beckett i Faulkner parlaven en llenguatge de signes, en surt una explosió de buidor. Una gran massa transparent d’indiferència irromp cap al pati, trencant les vidrieres rollo Titanic. Freud plora perquè s’ha pixat i ho apunta a la llibreta. Shakespeare intenta suïcidar-se empassant-se les targetes de la copisteria. Cortázar i Borges s’abracen i amb la calor de la desesperació es prometen amor per sempre infinit. A Dífil li és igual. En Kerouak va taja (són les 11 del matí, ojo...). Rothko es torna a suïcidar.

Els genis van desapareixent un a un... s'esfumen. La histèria col•lectiva de sobte emmudeix, deixa d’escriure, de pensar, de llegir, de mirar enrere, de pretendre. Els regnes plens de caramels secrets de colors, ambigüitats i tardes de lectura són expulsats carrer Wellington avall (cap al zoo). 

Un gran núvol d’incomunicació tapa el sol i com una gran onada surfera de Hawaii s’endinsa pel pati, entre les columnes i els bancs, pel forat aquell cap a la biblioteca, per les orelles i pels ulls, pels nassos i per les boques. Grisor i indiferència per les venes. Panorama tètric en blanc i negre. Només carpetes vermelles esteses pels terres trenquen la monocromia. Broten tacons alts i una festa Erasmus volteja pel pati. Albarans i calculadores, maquillatge i power points. Quién mató a Miss Humanitats?