Respiració automàtica

Sóc a mitja classe d'Ètica i Filosofia Política B i de sobte me n'adono de que respiro. En sóc plenament conscient i m'hi recreo: acompanyo amb la ment l'oxigen que m'entra pel nas i per la boca i li ensenyo la seva humil però tèbia habitació al cinquè pis dels pulmons. Quan toca, guio fins a la sortida al diòxid de carboni i li recomano algun hotel baratet de Barcelona per a fer nit.

La putada és que un cop ets conscient de que respires ets incapaç de fer-ho automàticament. Vaig escoltant al professor, vaig escrivint però me n'adono de que no estic respirant i collons com ho faig ara per no perdre el temps i neurones avisant cada cinc segons boca obre't agafa aire vale guay ara treu-lo molt bé espera un momentet que Walter Benjamin diu que Plató diu que merda... boca obre't agafa aire vale guay ara treu-lo i axí succesivament.

 Decideixo que la única manera de salvar-me a mi (i als meus apunts) de la meva consciència és oblidar el fet de que respiro... Però, no sabeu lo difícil que és. Quan ja he repassat les mil tonteries per avorrir-me artificialment em torna a venir el puto pensament de la respiració, del pal, yuhu, sorpresa, encara corro per aquí! Com el típic borratxo que de tota la penya del concert ha decidit que tu ets el seu amic de la nit i cada cop que et veu et ve corrents a explicar-te algo totalment incomprensible i que no t’interessa lo més mínim. 

Vaja, que si podeu no hi penseu en que respireu vale? Vale. 

Bon cap de setmana!