Sobre la democràcia digital

1. Introducció, situació actual de la democràcia representativa

La democràcia representativa, entesa com a sistema polític exclusivament procedimental pel qual, en la teoria, uns representats elegits democràticament exerceixen la voluntat del poble, esta en crisi. Sent un sistema despullat de valors, en el qual només es recalca la vessant pràctica i reglamentaria, al ser aquesta objecte d’abús i font d’injustícia social, ha entrat en un desprestigi i un desgast constants: el nombre de votants és cada cop més baix, la confiança en els representants és ínfima, el control sobre aquests dubtós i la desinformació, el desinterès i el populisme imperants. Aquest fenomen es podria resumir d’aquesta manera: hi ha una desafecció general i creixent per l’alta política.

Ens trobem en una democràcia en la que la major part de la població no esta degudament representada, en la que l’opacitat i la desinformació són l’ordre del dia, en la que la única societat civil real esta formada per les empreses i els sindicats estrictament controlats i reconeguts, en la que el llenguatge tècnic i confús es menja els continguts polítics, en la que per tenir opcions de participar del debat polític has de formar part d’una classe econòmicament privilegiada i a més, jurar, per damunt dels teus principis, fidelitat a uns estatuts de partit (un dels dos partits que manen, és clar) que responen als interessos estratègics d’aquest i no als dels suposats representats.

A Europa, la crisi de la democràcia ha comportat ressorgiments d’ideologies d’extrema dreta que fa anys que semblaven enterrades sota l’asfalt. Aquestes ideologies aprofiten el buit polític provocat per aquesta desafecció política i fan reaparèixer el fantasma del feixisme, engreixat amb un populisme basat en la culpabilització dels immigrants.

A Amèrica, tant del nord com del sud, els debats polítics es transformen en politiqueria de premsa groga: el representat ja no vota a un representant per a que aquest respongui a uns interessos civils que li convenen sinó que ho fa per la condició sexual, religiosa o ètnica del candidat, per alguna declaració degudament reproduïda en els mitjans de comunicació o bé per algun discurs emotiu pronunciat en prime-time televisiu. La democràcia representativa s’ha convertit en un show més, en un titular curiós de qualsevol diari.

Tampoc ha ajudat que a algunes altres parts del planeta s’hagi utilitzat l’antic prestigi de la democràcia per a justificar barbàries o per a amagar el joc brut i de tics mafiosos del govern. Ni que s’hagi utilitzat el seu nom per a justificar atacs bèl·lics inhumans amb interessos purament mercantilistes.

Podríem concloure que la democràcia representativa actual ha comportat una greu desvalorització de la noció ideològica de democràcia, de l’objectiu utòpic d’aquesta: un govern del poble pel poble en el que tothom té igual veu.

En aquest treball em proposo analitzar el paper de les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació, és a dir, Internet, televisió digital, xarxes telefòniques...) en la democràcia futura com un element que de ben segur afectarà a aquesta situació actual. La qüestió és esbrinar cap a on decantarà la balança.

2. Definició de democràcia digital

Segons Lawrence K. Grossman, estem entrant en la tercera era de la democràcia: la primera era fou la de la Grècia Antiga, la segona era ha estat la era de la democràcia representativa, i ell afirma que la tercera serà la que permetrà superar les dificultats i problemes de les dues anteriors, creant un nou model democràtic participatiu.

Tot i que no podem saber si el futur serà tal i com Grossman prediu, hem d’estar d’acord en que una nova etapa esta començant i que la incursió de les TIC serà imparable. Per tant, sent ja no una possibilitat sinó un camí que es recorrerà de segur, el debat ara ha de concentrar-se en com han d’incidir les TIC en la política actual i fins a quin punt seran capaces de millorar-la.

És per això que intentaré fer un resum de les postures i dels possibles camins que s’han anat proposant al llarg dels últims quinze anys. Al tractar-se d’un debat actual i molt obert, no existeix una conclusió definitiva, tot i així, procuraré deixar clara la meva postura al respecte.

Primer de tot, hauríem d’intentar definir el terme democràcia digital. Es tracta de l’ús de les TIC per tal de millorar aspectes del funcionament democràtic actual o bé per a reformar-lo i crear-ne un de nou. Molts autors l’han intentat definir de forma més concreta, i per tant, enfocant-lo cap a un o altre camí. En paraules de Hacker i de J. Van Dijk, es tracta de “l’ús de les tecnologies [...] amb l’objectiu de reforçar la democràcia política o la participació dels ciutadans en la comunicació democràtica. [...] Conjunt d’intents de posar en pràctica la democràcia sense límits del temps, l’espai o altres condicions físiques.” Davant d’aquesta afirmació força transformativa, Tsagarousianou descriu la democràcia digital com a quelcom més reformador de l’actual sistema: “la democràcia digital és un dels instruments de millora de la sensibilitat i la responsabilitat de les institucions polítiques i el reforçament de la participació ciutadana en el procediment polític.” Trobem d’entrada dues postures diferenciades, que com veurem després, es defineixen prou clarament: la d’aquells que veuen les TIC com a eines per a reformar aspectes de la democràcia actual i la d’aquells que hi veuen els fonaments per a construir un nou model democràtic.

3. Tres actituds sobre la democràcia digital

Pel que fa a les expectatives de futur, podem diferenciar tres postures. Tota la literatura al respecte pot ser catalogada en un d’aquests tres grups d’opinió¹:

• Els neofuturistes són aquells que consideren idealísticament que les TIC són la solució perfecta a tots els problemes de salut democràtica existents. Són autors utòpics que només consideren un futur perfectament democràtic gràcies a la implementació de les TIC.
• Els contrautòpics són aquells autors que, en canvi, només veuen en l’aparició de les TIC un problema greu que comportarà de forma inevitable alienació, manipulació social i fragmentació.
• Els tecnorealistes són el conjunt d’autors que intenten fer un balanç entre les valoracions positives i les negatives, així com les esperances i les barreres, per tal de construir a partir de totes les dades, un full de ruta realista.

Com és lògic, a mesura que el debat avança, les postures tecnorealistes es van imposant davant de les altres. I són aquestes les que analitzen de forma més apropiada l’escena digital per tal de extreure solucions reals als problemes democràtics actuals. És per això que hem d’evitar la idealització dels neofuturistes així com el pessimisme dels contrautòpics, en favor d’una revisió real dels beneficis i dels inconvenients del fenomen.

4. Tres camins per a la democràcia digital

Trobem, com hem vist abans, dos grans models de democràcia digital: el que pretén mantenir i reforçar el model ja existent i el que vol construir-ne un de nou, de caràcter participatiu. Però hi ha un tercer model que s’anomena ciberpoder, el qual es basa en la creació de nous espais de participació i de protesta que aprofiten les TIC per crear xarxes de ciutadans paral·leles.

Model de democràcia representativa digital

Aquest model pretén restaurar la democràcia representativa existent i dotar-la de noves infraestructures que solucionin alguns dels problemes existents sense alterar la jerarquia tradicional existent.

Entre d’altres objectius d’aquest model esta el procés d’elecció de candidats de forma digital per tal d’afavorir la participació i l’eficiència, la transparència i publicació de la informació de l’Administració i la relació electrònica entre el ciutadà i el representant per tal de fer més eficients els tràmits.

Aquest model es basa en dues estratègies: la consumerista i la d’interacció limitada. Dins de l’estratègia consumerista trobem projectes com les pàgines web dels ajuntaments i les pàgines d’administració i tràmits on-line. Pel que fa als projectes d’interacció limitada, es tracta d’aplicacions de la democràcia digital per tal de legitimar la política tradicional: consultes populars no vinculants, fòrums institucionals, llistes de correu, etc. Més tard, analitzarem algun projecte en concret.

Model de democràcia participativa digital

L’objectiu d’aquest model és transformar d’arrel la política actual a partir de l’ús de la democràcia digital com a centre de decisió social. Pretén aprofundir en la participació política directa dels ciutadans i potenciar la implicació directa en la creació de lleis i en l’esfera pública d’aquests. Aquest model se sustenta per l’estratègia d’innovació democràtica, d’àgora grega o de fòrum romà per la qual s’han intentat fer projectes d’eleccions electròniques i de decisió ciutadana en aspectes concrets de la vida pública.

Model de ciberpoder

Aquest model es basa en el naixement d’espais autònoms, de xarxes de col·lectius, paral·leles a l’alta política, que utilitzen les TIC per tal de elaborar projectes de caire participatiu i reivindicatiu. Es tracta d’un verdader contrapoder que ha potenciat l’expansió i la comunicació entre els moviments alterglobalització. Per tant, davant dels dos models oficials hem de tenir en compte aquesta tercera via que avui dia s’està perfilant com un vertader contrapoder.

A dia d’avui, l’estratègia més practicada és la consumerista. Paral·lelament, el ciberpoder ha crescut molt en la última dècada així com els esforços per la interacció limitada. Encara no existeixen gaires exemples pràctics d’innovació democràtica en funcionament. Anem a veure alguns exemples de cada una de les estratègies.

5. Exemples d’exercicis de democràcia digital

Pel que fa a l’estratègia consumerista, qualsevol pàgina web d’un Ajuntament és un bon exemple. Posem per cas, la pàgina web de l’Ajuntament de Badalona (http://www.badalona.cat/)

Hi trobem informació general, anuncis i noticies, formes de contacte amb els representants i una agenda força detallada d’actes de la vida pública de la ciutat.

Un exemple de projecte d’estratègia d’interacció limitada, seria UKGovTalk.com, una pàgina web creada a Anglaterra amb l’objectiu de facilitar l’intercanvi d’opinions entre la societat i els representants així com potenciar la participació ciutadana en les decisions del Govern de forma virtual²

Un altre exemple de projecte d’interacció limitada seria el projecte Cyberparty a Corea del Sud, creat l’any 1996. Es tracta d’un fòrum d’opinió virtual en el que els ciutadans podien debatre sobre els esdeveniments de l’assemblea Nacional, així com informar-se de l’activitat concreta dels representants parlamentaris.

Pel que fa a iniciatives de ciberpoder, un dels projectes web que més ha crescut en els últims anys és Indymedia. Va néixer amb la voluntat de mostrar una mirada alternativa a les protestes ocorregudes el 1999 a Seattle durant la World Trade Organization. S’ha convertit en una xarxa de pàgines web locals d’arreu del món en el que els ciutadans poden informar de les activitats del moviment alterglobalització a nivell local: funciona com una agència de noticies lliure amb un marcat èmfasi anti-neoliberal.

Un altre exemple de xarxa de ciberpoder és la de l’Associació Global de Xarxes Comunitàries, en la qual el ciutadà pot adherir el seu projecte comunitari o de denúncia social i compartir-lo amb d’altres ciutadans sense passar per l’alta política. En la Xarxa de Barcelona trobem projectes com CLAM (Contra l’Assetjament Moral en el Treball) o l’Associació Catalana de Musicoteràpia.

Són altres formats de fer política que no volen utilitzar les eines tradicionals i utilitzen les TIC com una bona oportunitat per crear projectes sociopolítics paral·lels a l’activitat política oficial.

Per acabar, un exemple de democràcia directa és el cas del portal de Jun (Granada). En aquest poble de 2.500 habitants, 2.000 són usuaris d’Internet. L’alcalde ha aconseguit accés gratuït a Internet per a tota la població, el qual, en els estatuts del poble, constà com a dret fonamental del ciutadà.

A través del portal, els ciutadans de Jun han pogut celebrar un plenari municipal online a través del qual, tots els ciutadans han pogut fer propostes, elaborar l’ordre del dia, votar i gestionar el projecte estratègic del poble de 2002 a 2007.

6. Beneficis, perills i obstacles de la democràcia digital

Les propostes que hem vist son un bon exemple de la varietat i complexitat que existeix alhora de posar en practica aixo que anomenem democracia digital. Anem a hipotetizar sobre el futur d’aquestes i altres propostes i intentem trobar els beneficis, perills i obstacles reals que ens podem trobar pel camí.

Comencem pels beneficis d’una situació hipotetica de bon funcionament del sistema. En una democràcia digital ben formada, la informació augmenta de volum i de velocitat. Una informació neix i al cap de segons o minuts ja pot ésser disponible a totes les llars dels ciutadans. Aquesta immediatesa permet una reacció social més ràpida. Per altra banda la digitalització del procés de votació comporta una reducció dels obstacles socials com el temps, l'edat, la timidesa, l'apatia... ja que proporciona una major facilitat i comoditat pel ciutadà, permetent-li que accedeixi als processos electorals des de la seva pròpia casa. Pel mateix motiu la digitalització facilita la discussió entre iguals doncs els costos tan temporals com econòmics del ciutadà alhora de participar activament en política es redueixen radicalment. Un altre benefici és la possibilitat de crear comunitats polítiques lliures de la intervenció estatal sense la necessitat d'un poder adquisitiu elevat. Això comporta una major horitzontalitat política, una situació en la que la jerarquització econòmica i del poder tradicionals té menys força, en la que tots som emissors en potència. Internet ens ha demostrat que les jerarquies i els poders del món real no tenen els mateixos privilegis en el món virtual. Han estat les xarxes socials d'individus iguals les que han marcat l'última etapa d'Internet i no pas les grans multinacionals ni les pàgines governamentals. Aquesta força de la creació col·lectiva és un dels majors beneficis de cara a construir una democràcia digital. Existeix la possibilitat real de posar en contacte ciutadans evitant les barreres burocràtiques i administratives tradicionals. Això comporta que a Internet, a més, els mitjans de comunicació tradicionals perdin terreny i influència davant de noves formes de comunicació (blogs personals, xarxes de ciutadans, fòrums...) i això permet una diversificació d'opinions que, d'entrada, pot ésser molt sana. Un altre benefici és la possibilitat de solucionar problemes de base territorial com la desproporció o el creixement de circumscripcions molt poderoses a través d'una nova organització ciutadana que no es basa exclusivament en paràmetres geopolítics. Alguns serveis web de l’àmbit sociocultural ja existents podrien ser eines polítiques de primer ordre. En posaré alguns exemples:

• Youtube.com (i similars): Es tracta d’un bon exemple de comunicació horitzontal, a través de la publicació de vídeos curts elaborats pels mateixos usuaris. El més interessant és que ha sorgit un diàleg i una relació internacional entre els youtubers. Hi ha molts debats sobre temes de política internacional, relacions ètniques, cultura i societat, etc... Com a servei d’informació ciutadana seria una bona eina en la que els ciutadans es relacionessin entre sí i poguessin comentar successos relacionats amb la ciutat.
• Digg.com (i similars): Digg és un lloc web en anglès on els usuaris registrats envien notícies o històries (extretes de blocs o pàgines web) i amb els vots de la resta d'usuaris (registrats o no) trien quines arriben a sortir a la portada. És doncs una espècie d’agència de noticies amb funcionament democràtic. D`entre tots els esdeveniments de la xarxa, els usuaris escullen aquells que troben més destacables. No hi ha cap mena de censura o moderació. Aquest sistema de votacions estès a, per exemple, l’activitat política d`un govern, o bé a propostes ciutadanes, o al sistema de notícies d’una localitat seria de gran utilitat democràtica.
• Bloggingheads.com / ForaTV.com: Es tracta de dues pàgines web en la que persones expertes en certs àmbits de la cultura, la ciència, la política, etc... participen en debats on-line. En el cas de ForaTV.com, es registren debats que han succeït a diferents locals i associacions de tot el món i es publiquen, amb informació de cada ponent i amb la possibilitat de discutir i opinar sobre el tema. De la mateixa manera es podrien publicar per a l’accés lliure de tots els ciutadans debats polítics, assemblees, reunions de govern, etc. Així, el ciutadà tindria un historial de debats accessible per tal d’informar-se.

Totes aquestes són les propostes en positiu que sorgeixen d’una lectura únicament utòpica, pròpia dels neofuturistes. Per tal d’equilibrar la balança, anem a veure quins són els riscos més complexos de la democràcia digital, visions i idees pròpies dels contrautòpics.

La infoxicació, mot resultant de la suma d’informació i intoxicació, és el risc de que davant d’un volum desmesurat d’informació el ciutadà romangui incapaç d’analitzar i processar-la. Aquest risc de saturació receptiva arriba amb la democràcia digital gràcies a la facilitat i velocitat de la transmissió constant. Pot comportar alts índex d’informació sense coneixement. Això, de fet, permet una fàcil manipulació social i redueix la qualitat del sistema.

La possible pèrdua de qualitat de la informació és un altre risc. La velocitat i la constant emissió de missatges pot fer impossible la correcció i anàlisis desitjables en qualsevol text oficial. Cal remarcar que actualment, la baixa qualitat d’informació ja existeix, la manipulació informativa gràcies al monopoli de la informació em fa plantejar el dubte sobre si realment, obrir la possibilitat d’informar a tothom comporti un descens de la qualitat. Es pot entendre, en canvi, que comporta una visió més plural dels esdeveniments.

Un tercer problema és la nova exclusió social que es derivaria d’una democràcia digital. A aquest nou nivell d’exclusió se l’anomena digital divide i consta de tres nivells: a nivell global, entre els països rics i els pobres, a nivell social, entre els que es poden permetre alta tecnologia i els que no, i a nivell de l’anomena’t democratic divide, entre els que utilitzarien al màxim les eines de les TIC i els que no. Aquell que disposa de més hores per treballar en una direcció política té avantatge sobre aquell que no té tant temps lliure. Tot i així, al meu entendre, aquesta nova exclusió social podria substituir algunes ara existents, a saber: entre sobrerepresentats i infrarepresentats, entre representants i representats, etc. Una de les mesures prèvies que els països haurien de tenir en compte per resoldre almenys l’exclusió social és la d’assegurar el lliure accés a Internet per part de tota la població. Essent molt lluny d’aconseguir aquest fet, ja que les empreses telefòniques privades són les que ofereixen el servei, hem d’admetre aquest risc com a real.

Un altre problema, segons molts contrautòpics, és la suposada anarquia virtual que existeix avui dia a Internet. Segons ells, per tal de fer real aquest pas cap a la democràcia digital, cal abans legislar i regular la difusió d’informació i els espais de reflexió política virtuals, per evitar la manipulació maliciosa de la informació. Una solució alternativa a aquest problema seria delimitar de forma molt radical els espais oficials dels extraoficials. Així els primers entrarien dins d’un marc legislatiu i els segons no.

Amb la democràcia digital es planteja un altre problema més de fons: la relació entre el jo real i el jo virtual i el concepte d’identitat que se’n deriva. Qui és ciutadà en la democràcia digital? El nostre alter ego virtual o bé nosaltres? Qui vota? El nom d’usuari o nosaltres? Fins a quin punt és segur cedir tota la força política a una representació irreal de nosaltres mateixos? Jo crec que la resposta és que tot depèn del grau de relació entre les dues identitats. Un sistema que assegura una relació segura entre el ser virtual i el ser real és l’ús com a identificador de, per exemple, les empremtes digitals.

7. Previsió i conclusió

La postmodernitat no ha de comportar la fi dels valors o de les ideologies. Al meu entendre, no hem de fer cas absolut a la dita de que la veritat es del color del cristall pel qual es mira. Seria un greu error caure en el nihilisme de que tot és relatiu. Però tampoc hem de seguir al peu de la lletra que la veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer. La confiança en una sola visió de les coses no permet el sempre necessari esperit crític, que és el que realment fa avançar el món.

De fet, les dues dites, sumades, són molt més útils davant la resolució de problemes que per separat. M’explico: hem de creure que hi ha quelcom de cert, una situació de partida la qual ningú no pot qüestionar, i per tant que la veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer, però també hem d’acceptar que hi ha varies formes d’aproximar-s’hi i no una de sola, i per tant, que la veritat és del color del cristall pel qual es mira. La postmodernitat ha de millorar el terme ideologia, no destruir-lo. La relativització no és un camí viable, però tampoc ens podem estancar en la recreació moderna d’una solució absoluta que la història ha demostrat inviable. Al meu entendre, els anomenats tecnorealistes són aquells idealistes de la democràcia digital que admeten en el sí de la seva projecció futura, els entrebancs i els errors de les pròpies solucions. D’aquesta manera avancen amb peus de plom però fermament.

Serà la democràcia futura més participativa? Podrà ser-ho. Estarem davant d’una neogrècia? Absolutament no. I no ha de ser l’objectiu, entraríem en la idealització romàntica de la qual només en podem treure estancament ideològic. És evitable el procés de digitalització? No, i és per això que estem obligats a encarar-lo de forma racional. És utòpic creure en una democràcia digital participativa? No crec que sigui utòpic creure-hi però és utòpic creure que serà tal i com la plantegem avui dia. Serà, en tot cas, un sistema perfecte? És evident que no, ens trobarem amb nous reptes democràtics, noves manipulacions i noves injustícies a les quals haurem de fer front des d’una actitud de constància crítica i amb un replantejament constant dels nostres objectius. Això no comporta la relativització dels nostres ideals, sinó un perfeccionament d’aquests per a fer-los més eficaços.

Llibertat

Relat: Cuc de seda

És millor encendre un llum que maleir l’obscuritat. Em dic Shajar, que significa sortida del sol. El dia que vaig néixer, l’aigua de la Pluja corria per tots els pams del meu país: pels núvols, pel cel, per les teulades de les sinagogues, pels camps, pels deserts, pels carrers, pel clavegueram... L’aigua es devia endur allò que era més meu. La meva mare, al veure’m, va fer un somriure trist. Quan el Sol va aparèixer, jo ja duia els bolquers. De seguida vaig aprendre a caminar i aviat em van posar a estudiar a l’escola del barri. “És un noi molt normal” deia el meu pare. A l’escola vaig conèixer a una gran Solitud, una intermitent Comprensió i una fidel Amistat. Em feia l’efecte que tothom sabia que jo havia perdut alguna cosa, que era diferent.

“Shajar, perquè plores?” “No ho sé...”

Aviat, en la primera adolescència, vaig assimilar clarament què era allò que era més meu i que havia perdut. Vaig entendre com n’era d’important per a mi. De nit, somiava amb Presó, una serp que cada cop que agafava aire, m’espremia els pulmons fins que m’ofegava. Sempre em llevava amb la suor de l’angoixa fent-me companyia al coixí. Amb els anys vaig descobrir alguns camins, algunes histories que em dugueren a conèixer el Procés: una solució basada en un camí llarg i costós, ple de riscos i resignacions que poques persones havien tingut el valor d’emprendre. A casa, la Tradició es drogava mirant la televisió i llegint els diaris, dominats per un poderós i corpulent Diner, i xiuxiuejava al meu pare que em negués el Procés. La meva mare feia un somriure trist. A l’institut, Solitud havia crescut i s’havia sofisticat. Un dia va presentar una inseparable amant seva a la meva companya Comprensió. Aquesta amiga, de nom Hipocresia, li parlà a cau d’orella del meu problema i un dia qualsevol, sobtadament, Comprensió fugí amb elles, amb un gran i esplendorós “in” al seu davant i no tornà mai més. El Turment m’acorralava sempre que em quedava a soles, sobretot de nit. Malgrat tot, Amistat no deixava de prémer-me la mà i somrient em cantava: sóc la teva àncora!

Cap als quinze anys vaig aconseguir reunir forces i coratge, i vaig emprendre el Viatge. La mare no se sobtà quan va llegir la meva carta, només va fer un somriure trist. Crec que ella ja era sabedora del que jo havia perdut i era conscient que tard o d’hora ho aniria a buscar. Mica en mica vaig anar recobrant allò que era més meu. A poc a poc, ho aconseguia. La flama de l’Eufòria m’anava fent cremar les etapes de la vida que havia perdut durant tots aquells anys: feia el boig per sentir la Vida corrent i saltant a dins meu. Mica en mica em desfeia de Presó: la moribunda serp aturava la seva pressió i per fi, glopades d’aire m’entraven als pulmons. Tot i així, a la vegada que el meu cas es feia públic, el món esdevenia una Gàbia immensa: la Ignorància em retreia que tot era un capritx, que només volia cridar l’atenció; alguns brots de Ràbia em feien la vida impossible i m’escridassaven pel carrer; el Prejudici sempre em mirava de reüll, com amb por... Es creia superior a mi i m’utilitzava per a sentir-se millor en el seu ego quotidià. A vegades m’enfadava, no entenia perquè la Hipocresia atacava algú que intentava recobrar allò que era més seu i en canvi deixava en pau aquells que no sabien apreciar-ho...

La flor del lotus treu el cap del fang, immaculada. Han passat els anys i he après a dur una vida pràcticament natural. La ciutat em regala l’Anonimat protector, tot i que no el necessito: sé qui sóc, i m’agrada ser-ho. A aquell que em mira malament, l’elimino de la meva memòria, del meu món, simplement ja no existeix. M’he decidit a aplanar el camí, donar una empenta i esperonar a tots aquells que creguin perdre allò que és més seu. No és fàcil, la Tradició i la Hipocresia són més amigues que mai. Amb el temps he entès que allò que jo era en realitat, allò que creia haver perdut, havia estat sempre dins meu, com un cuc de seda que s’ha de convertir en papallona. El Procés m’ha servit per, a la fi, poder dir i sentir sense por, ni embuts, ni prejudicis, que sóc una noia.

“Shajar, perquè rius?” “No ho sé...”

Albert Lloreta

21 de Maig del 2007, Badalona

Aquest blog tan normal...

Modernitat i cultura urbana; hipermodernitat i Internet

Origen i destí d’uns efectes secundaris

Albert Lloreta

La transformació d’alguna cosa sempre comporta la deformació, o reformació, d’una altra. Amb els canvis, l’espècie humana ha intentat avançar a través de la història de forma planejada i objectiva amb la finalitat d´assolir un progrés: investigar quelcom per assolir un objectiu que afavoreixi la societat, millorar una tècnica per adquirir un millor resultat en una determinada feina... Per culpa, o gràcies als efectes secundaris d’aquesta evolució controlada, han sorgit d’altres esdeveniments impossibles de preveure i d’evitar que han canviat l’espai físic i sensible en el que l’home viu, i han modificat el curs de la història de forma gairebé tan radical com aquelles transformacions volgudes que l’home pretenia úniques. Els descobriments químics d’Alfred Nobel foren un pas endavant en el camp de la ciència, la construcció i l’explotació minera però també transportaren la humanitat al segle més sanguinari de la seva història. El descobriment d’Amèrica per part de Cristòfol Colon suposà una nova era internacional i un coneixement més ampli del nostre planeta però també comportà l’extermini de moltes cultures i l’empobriment, encara avui dia efectiu, de la zona centre i sud americana.

"El aleteo de una mariposa en Hong Kong puede desatar una tormenta en Nueva York".

De la mateixa manera, la transformació de l’espai social en el que viu l’ésser humà i on es produeixen les seves labors diàries també comporta una transformació del mateix home, de la seva forma de relacionar-se, de treballar, de sentir i de pensar. L’home està totalment condicionat per l’espai físic en el que viu i les relacions socials que aquest permet: el nombre de gent amb qui es relaciona, el tipus de vida que pot dur, la mobilitat i oci que té, les seves obligacions i els seus drets, els seus somnis i pors, el nivell de comoditat de vida, la seva salut, etc. Aquests factors decisius en la vida d’un humà són els efectes secundaris d’un canvi de model econòmic o d’un descobriment revolucionari. Podem veure doncs que descobriments que semblaven petits o unidireccionals en un principi es converteixen en elements d’un canvi social tan gran que poden afectar radicalment la nostra forma de ser humans en aquest món.

L’art no s’escapa d’aquestes transformacions i mutacions. Més aviat és un dels aspectes socials més afectats probablement perquè és la forma en que la societat expressa les seves inquietuds menys quotidianes, més profundes, o si més no, més sociològiques. Per exemple, l’art primitiu procura mantenir una relació correcte amb les divinitats que controlen el seu món. L’art medieval està al servei dels dos grans motors de l’època: de la religió per una banda i de les prohibides passions paganes per l’altra. L’art renaixentista apareix com un viatge al virtuosisme per a diferenciar-se de la suposada foscor anterior, com una voluntat de renovar-se en base a un pensament antropològic. L’art, en definitiva, es metamorfosa totalment segons la funció que ha d’adoptar en un espai social determinat. De la mateixa manera, la figura de l’artista es veu completament afectada pel context en el que practica el seu art.

Un dels moments històrics en que l’artista i el seu art s’han vist més afectats per una variació del seu entorn és quan es dóna l’aparició del model industrial i modern de ciutat i l’esclat del model capitalista d’organització de la societat.

Els descobriments en l’ús del ferro, la millora de les rutes de comerç i el descobriment del ferrocarril, l’aparició de la màquina de vapor i d’altra maquinaria relacionada amb l’industria tèxtil fan sorgir tant a Europa com als Estats Units una època de canvi econòmic coneguda com a Revolució Industrial. Comença a desaparèixer el model artesanal de producció, substituït per un model massiu, a través del treball en cadena, que produeix molts més recursos en molt menys temps. El món rural és veu tocat de mort per la rapidesa, eficàcia, resultats i, per tant, beneficis del món industrial. La fàbrica substitueix la granja i el taller, la gran urbe substitueix al poble, la gent marxa a les ciutats en busca de feina. Les ciutats comencen a superpoblar-se. Apareixen noves ciutats només dedicades a la industria. A Anglaterra més del vuitanta per cent de la població viu en centres de més de vint i cinc mil habitants. El producte ràpidament confeccionat i uniforme substitueix al treball minuciós, lent, personal i únic de l’artesania. Es descobreix que com més quantitat i proximitat de màquines de vapor hi ha en una fàbrica, millor rendeix i més eficaç és la seva producció. És per aquest motiu que hi ha una massificació i gegantització de les zones amb fàbriques. Com més gran és la fàbrica i més treballadors al seu servei, més opcions té en el mercat. Tan és així que amb només una dotzena de fàbriques ja apareix un nou nucli d’habitants important. No es tracta ja d’una economia de subsistència sinó d’una economia d’explotació i de grans beneficis pel patró. Aquests beneficis fan de la burgesia la classe dominant d’aquest període. De retruc apareix una nova classe social: el proletariat. Aquest, no té més remei que donar els seus serveis, com a part de l’engranatge de producció, a aquestes fàbriques. S’accentua la importància del rellotge, del no aturar-se, del mínim productiu per hora, de la velocitat, dels descansos preestablerts, del temps d’entrega limitat, de les hores extra, de la no distracció i de la vigilància contínua. També fan acte de presència la brutícia, la deixalla, la contaminació, la pobresa, les malalties, la negror del fum, l’anonimat, la mort prematura i l’explotació, entre d’altres... Les grans ciutats d’Europa, al veure la superpoblació que reben, duen a terme reformes de caràcter racionalista, per tal d’intentar millorar i engrandir els seus espais. Aquests espais es mesclen amb els orígens històrics de la ciutat, amb les arquitectures variades de diferents èpoques. Aquesta heterogeneïtat cultural defineix l’escenari de la cultura urbana, marcada per les noves formes d’identitat i d’interacció social.

Probablement, un dels efectes secundaris més sorprenents d’aquesta nova dimensió, d’aquesta nova selva que és la ciutat moderna, d’aquest nou espai que el progrés ha portat a l’home, és el sorgiment del pensador modern, del intel·lectual modern, de l’artista modern, del intel·lecte modern en definitiva, i la seva íntima relació amb la vida urbana, del nou paradigma de personatge dedicat a la vida artística. És interessant com, una necessitat solucionada a través de paràmetres racionalistes i funcionalistes porta a la ciutat a ser un nou escenari per la irracionalitat, la passió i les essències sensibles de l’art. Com ho fa l’art per acoblar-se en un primer moment a aquesta nova situació? La ciutat, tot i la seva foscor i tristesa, adopta, gràcies a l’artista modern, un nou color, quelcom socialment positiu. Ell és el receptor dels dubtes i les qüestions que la nova societat necessita resoldre mesclats amb la recerca de la nova funció de l’art. El nou artista ja no està anclat en el passat, se n’adona que la noció del temps ha canviat, que la vida urbana és diferent a la pausada vida rural i es dedica a estudiar-la.

Así él va, corre, busca. ¿Qué busca? Sin duda alguna, este hombre, tal y como lo he presentado, este solitario dotado de una imaginación activa, siempre viajando a través del gran desierto de hombres, tiene un fin más elevado que el de un simple flâneur, un fin mas general, distinto del placer fugitivo de la circunstancia. Busca ese algo que se nos permitirá llamar la modernidad.

Charles Baudelaire,

El pintor de la vida moderna

Segons Charles Baudelaire, el que l’artista busca és l’essència de la vida urbana, la definició universal de quelcom que és en tots els successos, en l’anonimat, en les persones i les activitats de la vida urbana. Em vull concentrar en analitzar les formes en que s’estableix la vida de l’artista i intel·lectual en la ciutat. Com s’organitza dins la societat? Quin fenomen succeeix en aglutinar un grup d’artistes nombrós? Com s’ha mantingut això a través del temps fins els nostres dies?

L’artista modern no forma part del procés industrial ni de les convencions burgeses, per tant, des del punt de vista de la jerarquia social, és un dels éssers de la ciutat que actuen com a paràsits, conjuntament amb les prostitutes, els vagabunds, drogoaddictes i borratxos. Evidentment, ser artista, des del punt de vista de les famílies riques i benestants de la ciutat, és doncs, una cosa negativa, una baixesa, és no fer res de profit. L’artista està també molt relacionat amb les drogues, l’alcohol i la nit. De la mescla de tots aquests factors en contacte amb la personalitat experimentadora de l’artista modern, apareix la figura del bohemi. Bohemi és la paraula que s’utilitza per caracteritzar aquell pintor, poeta, músic, intel·lectual que fa la seva vida social al carrer, especialment de nit, que acompanya la seves relacions de drogues i alcohol i pel qual, les convencions, normes i limitacions de la societat benestant són fàcilment transgredides. Se l’associa amb l’absenta; beguda que se suposa li fa veure imatges impossibles i fantàstiques que l’ajuden a perfilar les seves creacions. El resultat del seu art és, en tant que transgressor i romàntic, en el sentit de risc, perillós per la societat cívica i educada, és a dir, limitada i clàssica. Evidentment aquest és el punt de vista dels senyors burgesos que veuen la seva estabilitat en perill cada vegada que en senten a parlar, no pas el meu.

L’artista modern es recrea en l’anonimat de la ciutat, en la fugacitat de tot allò urbà, persegueix dia i nit les noves essències de la ciutat. És una figura que de cap manera podria aparèixer en un poble, doncs la màgia especial que flueix en la ciutat es basa en allò que resta per conèixer, en la societat en moviment, desconeguda i per tant, potencialment per descobrir, en la connexió entre ell i els altres artistes, en la gran capacitat de la ciutat per saciar els seus dubtes i curiositats. Pot topar-se amb la sorpresa i el progrés en qualsevol carrer. És per això que, un altre descobriment de l’època, la fotografia, fascina a aquests artistes moderns, sempre pendents de plasmar la fugacitat dels vianants.

Una de les coses més interessants i que més enriqueix les ciutats modernes és la sensació mística i especial que es crea al posar en contacte les personalitats, sovint molt excèntriques, dels artistes. Els artistes que són a la ciutat, s’enriqueixen uns als altres: mesclen les seves idees, discuteixen, debaten, s’influencien, s’escolten i s’exhibeixen, tenen relacions entre ells, freqüenten les mateixes parts de la ciutat, van als mateixos bars, sovint petits i amagats, competeixen entre ells i acaben creant una nova societat, igualment jerarquitzada, amb una estètica i ideals propis. Viuen a la ciutat i la transformen, però no fan cap funció econòmica sinó sensible.

Le Pote est semblable au prince des nuées

Qui hante la tempête et se rit de l’archer;

Exilé sur le sol au milieu des huées

Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.

Las flores del mal, Charles Baudelaire

Aquesta funció sensible que fa l’artista que habita en la ciutat, fa que l’envolti una aura especial i universal, més propera als núvols que al dia a dia de la ciutat. L’artista modern té un esperit jove, aventurer i arriscat. Sovint té una personalitat molt excèntrica, necessita tenir la sensació d’estar al lloc indicat, on succeeix allò més espectacular i impactant, a la festa més boja, al moment més inoblidable. Aquest paradigma d’artista que apareix amb els bohemis parisencs ha estat el model pels nous artistes de caràcter romàntic, altre cop en el sentit aventurer, del segle XX. L’estil pictòric, literari, musical evoluciona, però la figura del creador alliberat es manté com un model necessari dins la cultura urbana.

L’artista de rodalies, de poble, convençut de que les seves idees i treballs són interessants, conscient de l’ambient alliberat i bohemi de la ciutat, somia en viatjar-hi i fugir de la claustrofòbia del propi poble, des del qual no pot amplificar la seva obra. Ningú viatjarà fins al seu poble per escoltar les seves idees, ni tan sols podrà mostrar-les a d’altres artistes, no podrà impregnar-se d’un ambient creatiu ni captarà la modernitat amb els seus propis ulls. Els pobles es mantindran a una altra velocitat, la lenta velocitat de les coses antigues, immòbils a través dels anys. En l’imaginari col·lectiu dels artistes que volen viatjar a la ciutat es troben idealitzades totes les situacions i totes les personalitats que poden conèixer-hi. Si tenen prou valor o renom, aquests artistes fan el viatge iniciàtic a la ciutat on l’ambient de bohèmia és més actiu i allà intenten integrar-se en el cercle intel·lectual. Si és prou interessant, aquest artista, al cap del temps, servirà per amplificar el misticisme de la ciutat que atraurà a altres joves i així la cadena es tancarà comportant que el centre neuràlgic de l’activitat artística se centri en aquestes ciutats i la seva llegenda s’enforteixi arreu a través de les èpoques i els anys. Substituint una era per una altre, els diferents artistes de diferents èpoques aniran desfilant per la ciutat. Tindran idees diferents, projectes trencadors i visions del món totalment contraries però mantindran l’essència d’aquests primers bohemis: transgressors, nocturns, propers a la droga, idealistes, creatius i units entre ells per la ciutat.

¿Qué buenos brazos, qué bonita hora me devolverán esta región de donde proceden mis sueños y mis mas leves movimientos?

Ciudades, Rimbaud

Paris fou el primer cas de ciutat receptora d’aquest tipus d’artistes. Els barris de Montmartre i Montparnasse s’ompliren d’estudiants, poetes, pintors, músics, filòsofs que compartien passions i que discutien solucions per a la realitat que els envoltava. Personatges com Apollinaire, Verlaine, Van Gogh, Toulouse-Lautrec, Gaughin, Rimbaud, Satie, Baudelaire, Morisot, Manet i moltíssims d’altres iniciaren l’imparable fructificació d’intel·lectuals de la ciutat. El mite de París s’ha mantingut a través dels anys. La major part de grups d’artistes i manifestos sorgiren de París durant els principis dels anys XX i durant l’època de l’art d’entreguerres: Fauvisme, Cubisme, Dadaisme, Surrealisme, etc.

Un dels últims casos, i un dels més evidents pelegrinatges iniciàtics a París succeïren durant els anys 60 gràcies a l’aparició d’algunes estrelles de la cançó francesa com George Brassens, Edith Piaf o Jacques Brel. La cançó protesta i folk catalana, utilitzant la francesa de mirall, inicià un verdader viatge iniciàtic oficial a Paris amb les respectives actuacions a l’Olympia per tal de consagrar-se com a artistes. Alguns dels catalans i castellans que feren la visita a París foren Lluís Llach, Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, Paco Ibañez, Raimon, Ovidi Montllor o Francesc Pi de la Serra.

A Barcelona, l’any 1897, Pere Romeu, inspirant-se en l’ambient parisenc de tabernes com Le Chat Noir, fundà una taberna anomenada els Quatre Gats, ajudat per Santiago Rossinyol i Ramon Casas, dos catalans que coneixien bé l’essència mística que en aquella època exultava París. Picasso hi feu la seva primera exposició i en féu el cartell del menú.

“Aquell racó pintoresc, ple de somnis i cabòries, que espantaven al menstral; aquells quadres de les parets que les noies de sa casa no els podien anar a veure perquè els agradaven massa; aquella fumerola de pipes que emborratxava d’idees als parroquians de la casa (...) En tu enyorarem una època que el fantasiar feia viure”

Santiago Russiñol

Uns anys més tard, a Nova York, l’esclat de la cultura urbana s’apodera de barris com Greenwich Village, Chelsea o East Village. Durant els anys 40, 50 i 60 fou una de les ciutats més importants pels diferents panorames culturals que sorgiren a els Estats Units. Durant els anys 40, en l’esclat americà bohemi, personatges excèntrics com Joe Gould, Isadora Duncan, Marcel Duchamp o John Reed es trobaven en aquests barris. Durant els anys 50 la generació d’escriptors Beat sorgí aquí també amb noms com els de Jack Kerouac, Allen Ginsberg i William S. Burroughs. Durant els 60, l’escena musical folk que aparegué a Amèrica tingué un dels màxims exponents en el barri de Greenwich Village. Músics de tots els estats hi viatjaven i procuraven fer-se un lloc als nombrosos bars i tabernes. Un jove Bob Dylan fugí del seu claustrofòbic poble natal, canvià d’identitat i aparegué en aquest barri per catapultar-se cap a un èxit internacional. És interessant el fet que Bob Dylan adoptà el cognom del poeta Dylan Thomas, també resident d’aquest especial barri. Tres dels quatre Mamma’s and the Pappa’s s’hi conegueren. També Joan Baez, Paul Simon i el seu company Art Garfunkel, Nina Simone, Phil Ochs i molts més. Fou un dels centres del moviment antiguerra i un dels orígens del moviment hippie, que també sorgí a San Francisco i a d’altres ciutats nord-americanes.

Bob Dylan reflecteix perfectament l’essència del jove i genial poeta que ho deixa tot per aventurar-se a una ciutat estranya. El passat bohemi parisenc sembla reflectir-se a la perfecció en algunes de les seves lletres:

How does it feel
How does it feel
To be on your own
With no direction home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?

Bob Dylan

Veiem doncs que almenys fins la dècada dels 70, el model d’artista urbà aparegut al París de la segona meitat de segle XIX es manté constant a través de diferents ciutats, moviments i esdeveniments històrics. L’essència transgressora, canalla, juvenil, festiva, nocturna i alliberada està perfectament consolidada al voltant de l’aura màgica que envolta al ciutadà des de Rimbaud fins a Bob Dylan. També es manté intacte la seva connexió íntima amb la ciutat que els permet reunir-se i relacionar-se de forma molt personal.

Aquest model es radicalitza amb l’aparició del punk dels anys 80, en el qual s’emfatitza l’estètica antisocial, concentrada en exagerar la marginalitat i urbanitat del personatge. Londres apareix aquest cop com a capdavantera d’aquesta onada d’insolència musical amb grups com els següents: Sex Pistols, The Clash, The Damned, The Slits, etc.

Durant els anys 90 i 2000 el panorama es difumina, no sembla haver-hi ja un centre neuràlgic i capdavanter de la creació artística tan evident com els anteriors. Hi ha artistes de moltes ciutats i cada un d’ells és una cèl·lula separada de les altres. S’influencien entre ells però mantenint les distàncies. No hi ha hagut un moviment vencedor durant aquests últims vint anys. En el camp de la música, que semblava el més actiu aquestes últimes dècades en aquest model de cultura urbana no trobem cap estil que defineixi els anys 90 ni els 2000. Quin és el motiu d’aquesta dispersió? Perquè no trobem un espai físic en el que la creació d’avantguarda sorgeixi de forma espontània i massiva? Quin fenomen intervé en aquest procés cultural que havia enriquit la ciutat moderna? La meva hipòtesi és que el final de l’era del model de l’artista modern arriba amb el principi de l’era de l’Internet, també coneguda com hipermodernitat.

Mica en mica, durant els últims vint anys, l’eina d’Internet ha anat adquirint diferents funcions i formes. Tot començà com una xarxa limitada d’ordinadors connectats entre sí per a labors de caràcter militar i s’anà globalitzant. Amb l’aparició del World Wide Web, la tecnologia que s’utilitza per a les pàgines web, i la capacitat que tenen aquestes per retenir text, imatge, so i video, Internet es comença a perfilar com una eina important per a la comunicació entre persones. Aquesta comunicació, és però, unidireccional, amb el ben entès que tot just un conjunt molt minoritari de gent crea el contingut i una majoria, cada cop més nombrosa, el visita. Molts artistes creen les seves pàgines web personals, força rudimentàries, des de les quals el visitant pot seguir-ne la pista, comprar merchandising o consultar-ne actuacions. Mica en mica, el potencial d’Internet va prenent forma. Apareix el concepte de Web 2.0. La diferència amb l’etapa anterior és que aquest cop, el visitant és alhora el productor de material visitable. La participació es fa a través de variades xarxes socials i blocs personals que revolucionen la xarxa. Les connexions d’Internet s’acceleren, els preus són més accessibles i Internet esdevé un fenomen de masses.

Tenim al davant una nova eina que permet una connexió multidireccional total a escala planetària. Un troç de planeta, per amagat i remot que sigui, pot mantenir una connexió molt íntima i constant amb un altra troç a milers de quilometres de distància. El potencial d’aquesta eina és abismal i probablement encara no n’hem sabut apreciar l’essència de moment històric que destil·la.

Pel que fa a l’art, les xarxes socials en les que l’artista pot penjar la seva obra i amplificar-la arreu del món sense sortir de casa han solucionat el problema que empentava als artistes inquiets a viatjar a la ciutat. Ja no és rellevant l’espai físic en el que visquis si utilitzes de forma correcta l’espai virtual. La reunió social al carrer és poc pràctica des del punt de vista del creador actual, constantment en contacte amb tots aquells que, com ell, intenten fer-se un lloc en la nova selva d’Internet.

Així doncs, Internet es converteix en el nou canal comunicatiu i de transmissió d’informació que perfecciona el model de reunió que era la ciutat. Estem parlant de xarxes socials com Myspace, amb més de dos-cents milions d’usuaris compartint les seves creacions en línea. O de la xarxa d’audiovisuals Youtube, amb més de tres-cents milions de vídeos penjats. O la xarxa Fotolog, amb tres-cents cinquanta milions d’imatges penjades. I les xifres augmenten cada segon que passa. La reunió, doncs, ara es molt menys selectiva, més nombrosa i més internacional. El teu treball s’amplifica segons la popularitat que té. S’assembla Internet a la ciutat moderna. Plena de brutícia i de baixesa, igual que el París de Baudelaire, també esta plena de joies, tot depèn de per quin carrer decideixis passar i a quin bar aturar-te.

Es tracta en definitiva, d’un nou descobriment revolucionari, dels que canvien la nostra manera de relacionar-nos amb la resta del món, una nova porta. Es tracta d’un esdeveniment amb un origen funcional, per augmentar la nostra comoditat, sempre en termes pràctics, i per tant, ens permet rebre més beneficis inmediats. Però com sempre, aquesta paraula té molts matisos i algun efecte secundari que cal esmentar.

D’alguna manera, aquest suplantació de la personalitat de la ciutat, transforma a aquesta en un lloc menys interessant, més gris. Buida els carrers i els bars. Evita el viatge iniciàtic, elimina els estímuls graduals amb els que es topa l’artista nouvingut, acaba amb l’escalada social cap a l’èxit, amb l’afany de millora personal, amb la relació de contacte físic; destrueix tots els passos entremitjos i per tant, elimina la necessitat humana de somniar en un ideal que encara no s’ha acomplert. La facilitat ho inunda tot. Tot és immediat i còmode. Aquesta situació pot comportar una mena de mandra i vagància en els éssers que podrien ser molt més fructífers. Sembla contradictori que amb tantes eines a l’abast sorgeixin menys ments genials, menys personalitats que trenquin tots els esquemes i estableixin noves normes. Però no ho és. La ment humana és finita i les possibilitats d’Internet són infinites. Esdevé, doncs, minúscula davant la gran tempesta d’informacions i moviments comunicatius constants. Com si d’un paisatge de Turner es tractés, el personatge resta mut davant tal situació i es limita a meditar i observar-la bocabadat.

Tot i que tot just es comença a perfilar la punta de l’iceberg de tot el que significa Internet, ja podem establir algunes pistes de com serà el panorama creatiu futur: un augment de la capacitat expressiva de les masses, un socialisme de la creativitat, un accés més directe a la creació personal. Però també un viatge cap a l’anonimat general, cap a allò mediocre, cap al gran desert d’homes, on sobren ignorants i falten genialitats personals que facin avançar la història.

Rellegint aquest últim paràgraf, me n’adono que semblo ben bé un dels crítics de la vida urbana i nostàlgics de la artesania rural que també cridaven al mal temps en l’època de l’esclat de les primeres ciutats modernes. Això em deixa un cert bon gust de boca. Sembla ser una senyal per a que la historia es repeteixi i, potser, enmig de la negror i buidor absoluta, un efecte secundari que ningú s’esperava apareix-hi com el bohemi que passeja la seva pipa travessant algun carrer de París i ho inunda tot de somnis i de colors.

Bibliografia:

• BAUDELAIRE, Charles. El pintor de la vida moderna. Valencia: Colección de Arquitectura, 2000.
• BAUDELAIRE, Charles. Las flores del mal. Madrid: Catedra, 2006
• París, Enciclopedia de viaje. Madrid: Guías Acento, 2002
• DICKENS, Charles. Temps Difícils. Barcelona: Edicions 62, 2002
• DIMERY, Robert. 1001 discos que hay que escuchar antes de morir. Barcelona: Grijalbo, 2005
• GOMBRICH, E.H. Història de l’art. Barcelona: Columna Edicions, 1999
• RIMBAUD, Arthur. Obras Completas. Prosa y Poesía. Edición Bilingüe. Barcelona: Rio Nuevo, 1972

badalona blanc i negre

(fotos fetes el 17 de novembre del 2006 per Albert Lloreta)

Google Image: Freedom (I)

Perdut en la ciutat (Pont de Montseny)

"Engego coloms missatgers però perden el rumb.

Encenc un foc al terrat i faig senyals de fum
Però un cop d'oratge
Barreja el llenguatge
I escampa el missatge pel cel.
Cruel la fortuna
Bufa i se'n riu, d'una
Rescatada lluna de mel.

Omplo una ampolla amb versos d'amor i dol per tu
I la llanço al mar pregant l'ajuda de Neptú
Però una ona fera
L'esclafa amb fal·lera
Contra l'escullera del moll
I veig com naufraga
una altra vegada
l'esperança errada del foll.

Ep... Sóc jo. Que no em sents...?
Perdut en la ciutat,
Només vull saber si estàs bé.
Si t'agrada el mar."

Serrat, Mô

Tierra y Luna

Tierra y Luna

Me quedo con el transparente hombrecillo
que come los huevos de la golondrina.
Me quedo con el niño desnudo
que pisotean los borrachos de Brooklyn,
con las criaturas mudas que pasan bajo los arcos.
Con el arroyo de venas ansioso de abrir sus manecitas.

Tierra tan sólo. Tierra.
Tierra para los manteles estremecidos,
para la pupila viciosa de nube,
para las heridas recientes y el húmedo pensamiento.
Tierra para todo lo que huye de la tierra.

No es la ceniza en vilo de las cosas quemadas,
ni los muertos que mueven sus lenguas bajo los árboles.
Es la tierra desnuda que bala por el cielo
y deja atrás los grupos ligeros de ballenas.

Es la tierra alegrísima, imperturbable nadadora.
la que yo encuentro en el niño y en las criaturas que pasan los arcos.
¡Viva la tierra de mi pulso y del baile de los helechos,
que deja a veces por el aire un duro perfil de Faraón!

Me quedo con la mujer fría
donde se queman los musgos inocentes,
me quedo con los borrachos de Brooklyn
que pisan al niño desnudo;
me quedo con los signos desgarrados
de la lenta comida de los osos.

Pero entonces baja la luna despeñada por las escaleras,
poniendo las ciudades de hule celeste y talco sensitivo,
llenando los pies de mármol la llanura sin recodos, y olvidando,
bajo las sillas, diminutas carcajadas de algodón.

¡Oh Diana, Diana, Diana vacía!
Convexa resonancia donde la abeja se vuelve loca.
Mi amor de paso, tránsito, larga muerte gustada,
nunca la piel ilesa de tu desnudo huido.

Es tierra, ¡Dios mío!, tierra, lo que vengo buscando.
Embozo de horizonte, latido y sepultura.
Es dolor que se acaba y amor que se consume,
torre de sangre abierta con las manos quemadas.

Pero la luna subía y bajaba las escaleras,
repartiendo lentejas desangradas en los ojos,
dando escobazos de plata a los niños de los muelles
y borrando mi apariencia por el término del aire.

Lorca
1935

Converses d'autor

PER AMOR A KRILIN.

CONVERSES D'AUTOR:




6q:
i tomakets vbermells de vegades kuan sobren formen circuits de cotxes teledirigits k kuan esploten komencen una gran truc de magia kom una gla i surt u conill pelut, el meu mort. i kuan eploten senten k la pell els hi comença a caure i el pel sels hi enva i llavors passa k no nomes els hi passa els coniils si no que tambe els humans kuan no saben k fer sagafen als pantalons de texanu i sen van als boscos a mnja herba i remuga am 7 estomaks igual k les bakes ara be, numes si la festa es grossa, eskla, si la festa es petita el tamany es onsiderable pero no e pot comparar am un a festa de grand dimensions, suada i feta malbe pel tems igual que les barques del port de la ciutadella envoltades de guiris mal sucats doli de vapor i de baixell i de oliba, que encara que no su creguin tindran cancer de pell perk an vingut a espanya aket estiu i no perque el sol fagi cremades sino perk els catalans encomanem akesta menda de cancer tan nociu , si , a vegades fins i tot numes k expulsem laire de la boca, deixem anar els microbis k posteriorment inalen els extrangers i fecunden dintre el seu organisme primitiu i fet pok a la vida rural, sobre tot els anglesos, k estan acosumats a la reina danglaterra am moltes arrugues akesta si k te un a pell fina kom lespatlle de moises i de buda, els dos germans de sang de le s religions occidentals, kla , k jesus ja u va dir: "ells seran els germans, jo sere el seu amu i senyor, i fora totes les miseries i els desemparats i els cecs, i els koixos , tots els k no siguin blancs, prims, alts i barbuts kom io no tenen perdo de deu(mun pare) i tindran que ser expulsats del paradis sense kap mirament,"judes kuan u senti, lintenta convencer del seu error garrafal pero jesus i les seves juventuds, nol van escoltar, el van atunyinar de patades al terre, i va perdre tota la sang k li kedava als pulmons. i és així kom judes morí, indignat, aplastat, fustigat, violentat per una trepa de captaires nazis, kap a lany 0.....l'any 0 de la nostre era, sí, la era del cap de turc nazi, la era del salvador ari, la era del SAN CRIST`IÀ esbudegat pel sistema capitalista.

Albert:
el sistema capitalista que embruta les calces de les dones que surten a comprar el pa duna forma mol sutil: amaga els homes lletjos amb nas delefant i ulls caiguts com xineos sota les clavegueres i els hi mana d tirar boletes d fang i burilles de mocs a les dones ja esmentades..i sempre cauen al mateix punt de la calça..aquell en que comença el cul...fet que fa que aquestes compradores assidues de material menjivol al intentar seduir als seus marits o amants assedegats es trobin amb unes calces plenes de caca i al no recordar en quin moment savien tirat el pet corresponen es posen nervioses, no fan fills i deixen de comprar el pa per ficarse a fer mots encreutas a les cues despera de la borsa on deixaran tot el seu capital per anar a fer de monjes al cim de montserrat on obviament ningu porta ni calces ni sostens..nomes una sotana perque quan vingui en ratzinger nomes tingui que posarles oritzontals i fer servir aquell basto llarg que te..i aqui arribo a la primera coincidencia del capitalisme: les similituds entre els bastons den son goku i del papa ratzinger. obviament no es frivolitzar aquesta comparacio tenin en compte que els dimarts plouen hipopotams que van al ginecoleg cantant "zigi zigi ziga zaga lamor de la meva vida es la meva mare". Per acabar de accentuar aquest embrutament social generalitzat arran de lallargament de basto den son goku..cal recordar que en krilin no te ni basto, ni nuvol..ni per no tenir no te ni cabell...seria, com tots ja us esperaveu, no res mes que una despreciable, inmunda greixosa, baixa i lletja i segundona comunista que va a comprar el pa intentan evitar passar per clavegueres sospitoses.

PRANGSTRGRUP (1)

Coses que t'alegren el dia.

Hi ets i no hi ets. I t'abraço, retuda.

T'estimo com estimo aquest cos d'aigua

que s'emmotlla al teu vidre sense tall,

que vibra amb veu de gorga subterrània.

Per tu l'estany escampa arreu miralls

de doble faç: sóc jo i sóc una altra.

I tu ets jo, petit desig obert

al fons de tot, paràsit que m'habites

tan dolçament com el sol beu la pell

del salobre o com l'heura escala la tenebra.

Talp sigil·lós com un secret, que excaves

túnels inèdits dins la meva raó

per al meu cor que s'obre amb pluges de campana.

Per cinc mesos, encara!, i per molts anys!

Maria Mercè Marçal, Sal oberta

Arreglar el mundo

Un científico que vivía preocupado con los problemas del mundo estaba resulto a encontrar los medios para aminorarlos. Pasaba días en su laboratorio en busca de respuestas para sus dudas.Cierto día, su hijo de seis años invadió su santuario decidido a ayudarlo a trabajar. El científico, nervioso por la interrupción, le pidió que fuese a jugar a otro lugar. Viendo que era imposible sacarlo, el padre pensó en algo que pudiera entretenerlo.De repente se encontró con una revista, donde había un mapa con el mundo, justo lo que necesitaba con unas tijeras recortó el mapa en varios pedazos y junto con un rollo de tela adhesiva se lo entregó a su hijo, diciendo:-Como te gustan los rompecabezas, te voy a dar el mundo todo roto para que lo repares sin ayuda de nadie.Entonces calculó que al pequeño le llevaría diez días componer el mapa. Pero no fue así. Pasadas algunas horas, escuchó la voz del niño que lo llamaba calmadamente.-Papá, papá, ya lo he montado, conseguí terminarlo.Al principio el padre no creyó al niño. Pensó que sería imposible que, a su edad, hubiese conseguido componer un mapa que jamás había visto antes. Desconfiado, el científico levantó la vista de sus anotaciones con la certeza de que vería el trabajo digno de un niño.Para su sorpresa, el mapa estaba completo. Todos los pedazos habían sido colocados en sus debidos lugares. ¿Cómo era posible? ¿Cómo el niño había sido capaz?.-Hijito, tú no sabes cómo era el mundo. ¿Cómo lo lograste?.-Papá, yo no sabía cómo era el mundo, pero cuando sacaste el mapa de la revista para recortarlo, vi que del otro lado estaba la figura de un hombre. Así que di vuelta a los recortes y comencé a recomponer el hombre, que sí sabía cómo era cuando conseguí arreglar al hombre, di vuelta a la hoja y vi que había arreglado el mundo.

Falta de comunicación entre el mundo árabe y occidente

[Treball fet per la classe de Literatura Castellana el 14 de febrer del 2006]

Desde hace un mes aproximadamente, no hay día que al leer el periódico no se encuentre uno con alguna noticia u opinión relacionada con el debate moral que conlleva el último de los conflictos oriente – occidente: la caricaturización (humillación) de un Dios y una religión contra la idea de libertad de expresión y libertad de prensa. Este nuevo conflicto dialéctico se añade a los frentes ya existentes entre la cultura occidental y el mundo oriental árabe: países invadidos, ataques terroristas, amenazas, bombardeos, investigaciones, etc. Estarán ustedes de acuerdo conmigo de que estas caricaturas no son un hecho aislado. Son en todo caso, otra grieta en las inestables relaciones entre el mundo occidental y el mundo oriental árabe. Ante todos estos sucesos, los líderes mundiales responden con orgullo y alardeando de su mano dura. ¿Es, en todo caso, este el camino para llegar a solucionar el conflicto? ¿Existen soluciones alternativas?

Al plantear esta cuestión lo primero que se debe tener en cuenta es que existen diferencias entre los países orientales y los occidentales y que no hay que obviarlas. La forma de entender la vida pasa por varios filtros de diferentes tamaños y características en ambos casos. En el caso del mundo árabe, la moral religiosa constituye un filtro muy importante y se presenta por si sola como forma de vida y de muerte. En el mundo occidental, el filtro no esta tan claro, aún así se percibe una opinión pública creada a partir del capitalismo, la democracia y los derechos humanos.
No es menos cierto que las relaciones entre los líderes de estos dos mundos se basan en intereses económicos y control de los medios de producción y ambos filtros se ven hábilmente manipulados para crear una opinión u otra entre la masa social.

Estos filtros, también entendidos como diferencias sociales, se convierten en conflictos, en causas de problemas cuando chocan entre si. La mutua incomprensión desemboca en la desconfianza y esta lleva al racismo, la falta de respeto, el menosprecio y en último lugar, al odio. Este odio permite entender guerras inexplicables como las de Irak o Afganistán (obviamente, también comprendidas a partir de los intereses económicos de los protagonistas), los ataques terroristas de Nueva York o Madrid, el incremento de grupos ultra abogando a superioridades raciales, la quema de banderas occidentales, las torturas a presos y últimamente las amenazas y provocaciones a partir de unas tiras cómicas caricaturizando al contrario.

Curiosamente, los discursos oficiales, las voces de los líderes mundiales, no son excesivamente sorprendentes: apuestan por el continuismo, en seguir con una guerra no declarada pero si explícita. No dan señales de bajar las guardias y siguen con discursos acalorados declarando que sus principios son los que van a prevalecer en la situación mundial. Es evidente que esto ya no funciona. Se pueden entender las revoluciones de Irak y la quema de vehículos en París como demostraciones que lo que es válido para unos, no lo es para todos. Así pues, teniendo en cuenta esto, ¿por qué no cambian los discursos oficiales? Seguramente hay algo más, escondido a la opinión pública. Solo así puede entenderse que una caricatura dibujada en Septiembre conlleve toda una discusión en Enero.

Sin entrar a valorar o especular intenciones debo proponer humildemente darle una oportunidad a la comunicación. La comunicación consiste en conocer, estudiar, dialogar al diferente para así comprenderlo. El único camino posible para llegar a soluciones productivas para todos es que occidente y oriente se comuniquen entre si, se conozcan, se mezclen, se acepten y finalmente, como consecuencia de todo esto, se puedan respetar. Solo así podremos lograr la paz y la cordialidad entre las naciones del mundo: comunicándonos, entendiéndonos y respetándonos.

El nen d'Iraq

S’aixecà suat quan encara era molt d’hora. Les fustes del fred llit de l’hospital se li havien clavat a l’esquena com ganivets gelats. Observà el seu voltant i es trobà sol, tothom dormia. Realment, l’angosta que ja sentia durant la nit s’havia accentuat al trobar-se el seu cap encara adormit i el seu cor més despert que mai: la mare tirotejada per rebel•lar-se davant d’Al.la i increpar als enemics havia caigut estesa a terra, blanca, més freda encara que el llit, plena de pols. Les seves galtes havien perdut aquell color roig foc que tan li agradava, havia mort al instant. Al seu cap, el soldat se l’havia mirat espantat, havia parlat en el seu idioma estrany i havia fugit. Tot es movia constantment i és marejà. Caigué de nou en un son molest i gelat pel vent que entrava pel finestró trencadís. En somnis, semblava que intentés buscar alguna resposta a tot el que havia passat però ni el seu inconscient estava preparat per a calmar el profund malestar que ja de segur, el marcaria de per vida. De per vida..si es que vivia gaire més. Un nen iraquià sense pares, ni família, en una ciutat de cendres i bombes. El caos se’l emportaria cap al mateix camí que als seus familiars. Torna a despertar-se, no podia dormir. Intentà moure’s i notà com el seu jove i fort cos no responia. Pensà que havia envellit en una nit. Es deia a si mateix que era un vell brut que ningú no necessitava i que no tenia res a fer més que anar-se apagant com una flama tocada de mort per un vent del nord. Tot i que constantment ho evitava tornà a pensar en l’accident. Ell s’havia quedat estès a terra al costat del cos matern sense comprendre res, evitant plorar. Els homes no ploren. Els homes són forts i lluiten per la seva família. La veu del seu pare ressonava. Havia agafat l’arma de la seva mare i havia sortit fora de la casa. El forn havia quedat destrossat. Mai més tornaria a despertar-se amb un somriure als llavis assaborint l’olor matinal de les pastes acabades de fer del senyor forner. Mai més s’aproparia per demanar-li les sobres, ni tampoc el senyor forner li aproparia d’amagat un bon tros de croissant: aquella pasta d’un lloc anomenat “París” que tant li agradava. El senyor forner, un home gros i corpulent, l’ànima d’aquell barri, es trobava partit en dos al terra, amb tots els òrgans destrossats i completament sense sentit. El record d’aquells pensaments tornà a provocar-li una immensa ira sense control que el feu trobar-se encara pitjor. Ja no volia recordar més. Estava asfixiat per la situació. La infelicitat s’accentuava pel canvi sobtat de la seva situació. Era com morir de sobte i seguir, amb el pitjor dels dolors, en vida.

------

Aquella dona tan simpàtica li allarga amb ulls silenciosos la seva perdició: un sobre mig trencat i arrugat, de color veig clar, ple de pols, tal i com si hagués fet un llarg trajecte des de el seu origen desconegut. Al sobre hi havia un dibuix de colors. El reconegué ràpidament i se li encengueren els ulls. Veié uns símbols i recordà haver-ne estudiat el significat. El cor li comença a bategar amb força i es marejà. Tot i així es precipità cap al sobre apropant-se per intentar llegir-ho:
Willy Fox (seven years old)
Street 431 Home 93
Atlanta (United States Of America)
De sobte se sentí confós. Resta perplex i al final decidí obrir aquell maleït sobre. A poc a poc estira la tira i l’arrancà. N’extragué una espècie d’escrit. Tenia una lletra molt mal feta i era difícil entendre que posava. Tot i així era breu:

From Atlanta to Bagdad, a breath of freedom and joy.
We hope that with our help your country is able to re-born.
Willie
Amb els ulls perduts en la dèbil llum que s’escapava pel finestró trencadís reconegué el bitllet de un dòlar americà més arrugat encara que el propi sobre, desgastat pels anys i per un ús contínu.

....

....


Se sentí comprat. L’última compra d’aquell vell bitllet. El poble americà havia comprat tenir consciència tranquil•la i ell n’era la moneda de canvi.

Cançó de la Marinera fidel

-Marinera dels ulls blaus
-diu la Joventut que passa-
no vas a vila a la festa?
Fan ball de toia a la plaça,
marinera de carn bruna!
-Deixa'm mirar la mar blava....

-Marinera dels ulls fixos
-li diu la Vida que passa-
cada dia que se'n va
una il.lusió és esfullada
i un neguit ens agullona...
-Deixa'm mirar la mar blava.

-Marinera d'ulls cansats
-diu la Vellesa que aguarda-
les il·lusions ja no tornen
si un dia fugen de l'ànima;
res ja esperis marinera...
-Deixa'm mirar la mar blava!

-Marinera dels ulls cecs
-diu la Mort que és arribada-
clou ja els teus ulls per a sempre;
la terra és fossa que aguarda;
oblida el mar, marinera...
-Deixa'm mirar la mar blava!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Lluis Garner (1902)