Apostant

Suava. Demanà un whisky amb cola al cambrer més proper i va encendre un puro, nerviós. Pàl·lid, i una mica per fer temps, s’apostà la tranquil·litat de les dutxes del gimnàs al vermell. La boleta començà a girar. Tot rebotant, va quedar-se al 22. Negre.

Portava dues hores jugant i no tenia sort. En una sola nit ja havia perdut l’escalfor als peus al posar-los davant del calefactor, les lectures estirat al llit, un parell de records d’infantesa i els dies sense retencions a l’autopista. Era d’aquella mena d’homes que si perd deu, aposta vint. Però realment aquell no era el seu dia de sort.

Les coses es van anar posant negres i el tio cada cop anava més fort. L’amor propi al negre, les ganes de viure a parells, les aspiracions laborals al vermell, el sentit del ridícul a senars... I l’atzar no acompanyava. Començava a estar escurat, però encara podia remuntar...

Només li quedaven algunes grans fitxes de les quadrades, els pilars de la vida, les que fan tanta por de deixar damunt la taula verda: l’amor, la memòria, la voluntat, la compassió, l’amistat, l’esforç, la família... Totes mica en mica, van passar a mans del casino, cada dia més perversament ric.

Amb els ulls irritats pel fum, la camisa xopa i els peus garratibats, va allargar el braç per cometre l’últim sacrilegi deshumanitzant de la bogeria ludòpata: va col·locar amb molt de compte la fitxa més gran de totes, rectangular, amb brodats d’or i purpurina, a la zona de la taula que delimitava les apostes als nombres parells i va esperar a que el crupier fes rodar la fatal boleta cap a un destí desconegut. 

I ja sabeu, l'última cosa que es perd en aquest món és l’esperança.