De sobte, després de cinc mesos d'indiferència, començo a recordar en massa escenes i situacions del viatge a Cuba, amb una escalfor especial. I també ara, oblidats la calor i els problemes, començo a idealitzar tot el que hi va passar.
Durant una època fantàstica, com aquest primer trimestre de l'últim any de carrera, amb el formigueig a la panxa de llibertat al davant cada matí, sóc conscient mentre decideixo la música del mp3 que no és una decisió menor. Allò que escolti quedarà connectat per sempre més al record idealitzat d'aquests dies. I jo, conscient d'això procuro repetir dos o tres àlbums concrets per facilitar-li la feina al meu propi cervell. Al cap d’un temps sempre em provo a mi mateix escoltant la cançó que jo mateix havia escollit, aviam si fa efecte.
I la por de sempre: serà que som més feliços recordant que vivint? I la angoixa de sempre: si poguéssim sentir en aquest moment la sensació que tindrem al recordar-lo? No seria això la felicitat absoluta? No hem d’aspirar a sentir nostàlgia per allò que estem fent? No és això el sublim? I els experiments de sempre: ara, Albert, pensa que ets tu d'aquí 60 anys i tens la oportunitat de tornar a estar aquí dalt aquesta bici anant a la Universitat i que ets feliç de reviure aquest instant tan genial, i que escoltes aquesta cançó un cop més, no ho veus? No és increíble? Tornes a ser aquí, amb tot per davant! Quina sort que tens!
És que no pots oblidar que a tot els llocs on vas, t’endus un altre lloc amb tu.
son aquellas pequeñas cosas...
un dia a la contra, deia que el sentit que deixava més petja en els humans era el de l'oída. I posava l'exemple de les cançons lligades a moments.
És curiós, sovint no hi pensem... De fet, tot això és la Magdalena de Proust
la humanitat tenim tendència a treure un balanç positiu de les experiències i de fet si una cosa et va molt malament després no en tens un bon record, però si la recordes en plan feliç vol dir (i aqui està el tema i aquí està la gràcia) que tots els follons, mal tràngols, imprevistos traumàtics etcètera han estat fruit d'una gran experiència
i sospito que cuba devia ser una experiència de dimensions gratacèliques
i jo de fet (arribats en aquest punt ja és totalment inevitable) vagi com em vagi aquest curs d'aqui uns quants anys quan pensi en el primer trimestre a la pompeu i ens els matins de transport públic m'he dit que dire que bonic que bonic que bonic!
jaja, uau! casi me fas plorar
M'ha encantat la reflexió. Potser tots hauríem de mirar la vida amb ulls envellits.