the earth is not a cold place

D'entrada la vida que ens toca és un free ride sense il·lusions ni tristesa, en blanc i per estrenar. El problema és que comencem a jugar-hi massa aviat i quan per fi tenim (o pensem que tenim) el que hem de tenir per escriure les paraules fulminants que ens farien ser una persona fantàstica, llavors ja pintem sobre pintat i les nostres pròpies passes ens fan confondre el guió i acabem tornant al melodrama freudià dels nostres antics i coneguts complexes. En la nostra imaginació ens cobrim de la glòria de les línies rectes però en realitat som un amarg Pollock sense rumb. Vivim xocant contra nosaltres mateixos i en diem injustícia.

La solució final passa per contractar dos homes de l'est rollo dolents del Tintín que, a ritme de jazz misteri, aparquin nocturnament un cotxe anys 50 a la punta d'un port industrial emboirat, del capó n'agafin la nostra auto-compassió, la lliguin de canells i turmells, la llancin oceà endins, esperin a que s'acabin les bombolletes de la vida, ens facin una perduda, mirada profunda mòbil en mà, gratacels, barnús, whisky, etcètera.