Projecte "Canta con nosotros UPF 2009"

Fa uns dies, en època d'exàmens, parlant amb uns amics ens va venir una idea (això de les idees en època d'exàmens ja és un clàssic) per a fer un vídeo col·lectiu durant el segon trimestre a la UPF.  Puc o explicar-ho malament o passar directament al vídeo-exemple, així que:

Al veure aquest vídeo, ens van entrar moltes ganes de copiarlo fer quelcom semblant al pati de Jaume I amb el màxim de gent possible. Dèiem que seria divertit que hi participessin clàssics com l'amic professor Víctor Farías o el Xavi del bar entre d'altres. 

El problema principal és trobar una cançó adient, que comenci tranquila i en algun moment exploti. Havíem pensat amb "Ens en sortim" de Manel. Però encara no n'estem gaire segurs. 

En fi, que pot ser molt divertit. Si  tens cap idea o suggeriment a o vols participar, expressa-ho! 

Apostant

Suava. Demanà un whisky amb cola al cambrer més proper i va encendre un puro, nerviós. Pàl·lid, i una mica per fer temps, s’apostà la tranquil·litat de les dutxes del gimnàs al vermell. La boleta començà a girar. Tot rebotant, va quedar-se al 22. Negre.

Portava dues hores jugant i no tenia sort. En una sola nit ja havia perdut l’escalfor als peus al posar-los davant del calefactor, les lectures estirat al llit, un parell de records d’infantesa i els dies sense retencions a l’autopista. Era d’aquella mena d’homes que si perd deu, aposta vint. Però realment aquell no era el seu dia de sort.

Les coses es van anar posant negres i el tio cada cop anava més fort. L’amor propi al negre, les ganes de viure a parells, les aspiracions laborals al vermell, el sentit del ridícul a senars... I l’atzar no acompanyava. Començava a estar escurat, però encara podia remuntar...

Només li quedaven algunes grans fitxes de les quadrades, els pilars de la vida, les que fan tanta por de deixar damunt la taula verda: l’amor, la memòria, la voluntat, la compassió, l’amistat, l’esforç, la família... Totes mica en mica, van passar a mans del casino, cada dia més perversament ric.

Amb els ulls irritats pel fum, la camisa xopa i els peus garratibats, va allargar el braç per cometre l’últim sacrilegi deshumanitzant de la bogeria ludòpata: va col·locar amb molt de compte la fitxa més gran de totes, rectangular, amb brodats d’or i purpurina, a la zona de la taula que delimitava les apostes als nombres parells i va esperar a que el crupier fes rodar la fatal boleta cap a un destí desconegut. 

I ja sabeu, l'última cosa que es perd en aquest món és l’esperança.

barcelona #1

Aquest és el resultat de divagar una tarda per Barcelona. Volia veure què podia treure improvitzant una mica amb la càmera. No sé si estic content o no amb el resultat però no hi busqueu grans missatges ni grans veritats ocultes. La cançó és "Hoppipolla" dels Sigur Rós.

El #1 és per motivar-me...

olor de les coses que han de passar

Em fa il·lusió, en arribar a casa, pensar que no existeix un sol vespre, el meu, amb el meu aparcar la bici, saludar al veí, pujar per l’ascensor, canviar-me, agafar algun llibre o fer feina... Si no que n’hi ha milions més,  tants com persones. 

Penso en tots aquests vespres d’altres que conviuen amb el meu: el cabell acabat de rentar, el bolígraf feiner, la taula parant-se, el piano acadèmic, el fumeig del cafè, el diari del dia, el rum-rum de l’autocar, la conversa telefònica, la sèrie americana, els mp3, la llàgrima de lavabo, el somriure, la gana pre-sopar, la son, les presses per arribar, la calma per marxar, l’interès, l’amor, la passió, l’avorriment,  l’anar i el venir, la biblioteca, la feina, l’obrir la porta, les plantes del jardí, una moto, un adéu, un fins demà. 

Imagino  que cada punyetero pensament comporta uns ulls, un nas, una boca, un passat i un futur. Em quedo glaçat.  Aquestes  rutines imaginaries s’uneixen en una sola massa que va avançant capvespre avall.  Solen ser adolescents, amb les seves capficades vides d’immensos mons interiors i amb les seves intimíssimes habitacions de música, fotos a la paret i tecleig social, els que poblen el meu cap.

Llavors, gràcies a aquest pensament de pensaments, superat, puc notar momentàniament el no-se-què del destí, del futur imminent, de la olor de les coses que han de passar.

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

Aviat em distrec.  De sobte perdo aquesta noció de la realitat i torno a ser jo sol i el meu vespre, en el meu aparcar la bici, saludar al veí, pujar per l’ascensor, canviar-me i tot el que segueix. 

llocs on ser ara i no ser a Barcelona

En aquests dies freds, Barcelona perd el seu encant de ciutat mediterrània efervescent: la gent va trista pel carrer, tot és més lleig, estem d'exàmens (alguns) i tot és super-mega-negatiu. A més, no hem d'oblidar que Barcelona ha deixat oficialment de ser una ciutat per ser "la millor botiga del món", vaja que ja no hi pintem res. Barcelona és la seu dels compradors exitats per les llumetes de nadal (cal dir que més rebaixades que altres anys i super eco-friendlies).

Proposo doncs, que fugim tots en massa cap als paraísos terrenals i ens hi quedem per sempre més. Les meves cinc propostes:

5.  Amazones (selva tropical). Potser l'Amazones no és el lloc més còmode del món ón viure. Pero almenys els policies no et diuen que t'aixequis si t'has assegut al terra d'una plaça ni has de pagar 7,70€ per una T-10 per anar al costat de casa. A més, no cal que convisquis amb ningú. Si et ralles de la gent de la tribu, tens prou espai (encara que cada día menys) per tu solet. És que anar en pilotes tot el día, caçar, dormir, i fer-se amic dels animals és el somni humit de molts de nosaltres.

4. Islàndia. Sí, a Islàndia fot molt fred. Pero vaja, qui et treurà el plaer d'anar amb jersei blanc amb senefes de colors i amb gorro peruà (però dels islandesos) pel carrer sense ser objectiu de riures maliciosos! I que nevi tu, que tu vas molt abrigat amb la teva bicicleta (retro) per aquests carrers perfectament nets a lo Eurodisney i les teulades són negres i més verticals i la gent és alta i rossa i et somriu al creuar-t'hi i tothom és músic (el 80% de la població) i vas al bar a pendre't una copeta amb els Sigur Ros, saludes les Amiina, et creues amb la Bjork i et prens un cacaolat (o caäkcluakat) amb els Múm. Islàndia és el cel. En realitat només t'hi deixen entrar si ets bona persona.

3. Berlín. Berlín... mola. Si et mola la música, Berlín. Si t'agraden els frankfurts, Berlín. Si ets comunista, Berlín.  Si no, també. Si t'agrada l'arquitectura, Berlín. Si n'estàs una mica fart dels carrerons del Gòtic o Gràcia i et passa com a mi que mai trobes res, Berlín. Si t'agraden els murs (caiguts), Berlín. Si no entens l'alemany, és igual, fot-li, que és igual, Berlín. És la ciutat amb més reciclatge / gent educada / silencis a taula / cervesa que he vist mai. Jo només he fet tastets d'aquesta ciutat però em moro de ganes d'anar-hi seriosament un temps. No tinc uns arguments molt sòlids en favor d'aquesta tria. Pero és com si a les nits, en posar-me al llit, una veueta al meu cap em digues: liiiin... Beer.... liiin,  jarrrr. I es desperta l'inútil que no em deixa dormir.

2. Nova York. Els motius per viure a Nova York podrien formar una tesi doctoral exprés. Ho podriem resumir amb que és el lloc on s'ha de ser. I sino, que ho preguntin a Bob Dylan, John Lennon, Dalí, Pollock, Jack Kerouak, Allen Ginsberg, Al Pacino, Robert de Niro, Martin Scorcese, Woody Allen, Stanley Kubrick, als Vampire Weekend, Jennifer Aniston, Ella Fitzgerald, Sting, Greta Garbo, Paul Simon i Art Garfunkel (els poso juntets, que es tornin a estimar…), Duke Ellington, Peggy Guggenheim (la dona que li va pagar la carrera a Pollock) i moooolts altres ídols i no ídols que hi viuen o hi vivien. Altres motius de pes serien el MoMa, el Central Park o qualsevol de les moltes activitats increíbles que pots fer cada dos per tres (veure en James Taylor, els Vampire Weekend, Leonard Cohen i Bon Iver la mateixa setmana?).

A més, vull anar a Nova York per trobar la Rose i consolar-la…

1. Montseny. En realitat, ja puc anar a on vulgui, que el paraís el tinc aquí al davant, a quatre passes, que és nit freda per ser desembre i no s'esta enlloc com a casa.

Total, que una escapada la necessito. I tu?

homenatge al futur

E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Cosí tra questa
Inmensità s’annega il pensier mio:
E il naufragar m’è dolce in questo mare.

jubilació

I aviat les ulleres, els cds i les bossetes d'aigua per mantenir els peus calents al llit.

De tocar els records

"because every place I go, I take another place with me"

De sobte, després de cinc mesos d'indiferència, començo a recordar en massa escenes i situacions del viatge a Cuba, amb una escalfor especial. I també ara, oblidats la calor i els problemes, començo a idealitzar tot el que hi va passar. 

Durant una època fantàstica, com aquest primer trimestre de l'últim any de carrera, amb el formigueig a la panxa de llibertat al davant cada matí, sóc conscient mentre decideixo la música del mp3 que no és una decisió menor. Allò que escolti quedarà connectat per sempre més al record idealitzat d'aquests dies. I jo, conscient d'això procuro repetir dos o tres àlbums concrets per facilitar-li la feina al meu propi cervell. Al cap d’un temps sempre em provo a mi mateix escoltant la cançó que jo mateix havia escollit, aviam si fa efecte.

I la por de sempre: serà que som més feliços recordant que vivint? I la angoixa de sempre: si poguéssim sentir en aquest moment la sensació que tindrem al recordar-lo? No seria això la felicitat absoluta? No hem d’aspirar a sentir nostàlgia per allò que estem fent? No és això el sublim? I els experiments de sempre: ara, Albert, pensa que ets tu d'aquí 60 anys i tens la oportunitat de tornar a estar aquí dalt aquesta bici anant a la Universitat i que ets feliç de reviure aquest instant tan genial, i que escoltes aquesta cançó un cop més, no ho veus?  No és increíble? Tornes a ser aquí, amb tot per davant! Quina sort que tens!

I a vegades, funciona.  

És que no pots oblidar que a tot els llocs on vas, t’endus un altre lloc amb tu.

L'est del Congo al "Big Picture"

Ja que hi som, recomano el blog de la iniciativa Condition: Critical  que explica el conflicte que hi ha entre els diversos grups armats i el govern del Congo a la provincia de Kivus. Aquestes fotos impressionants són de varis fotògrafs de Reuters i AFP, reunides per Alan Taylor al The Big Picture al Boston.com

Qui n'ha begut (Mishima cover)

Amb una mica de por, ens hi atrevim.

Estrelles (Minus #14)

Minus #14 o com agafar estrelles del cel.

El joc medieval

El treball d'Història Medieval sobre els jocs durant l'Edat Mitja... Els meus valors de sociabilitat cauran en picat després d'això, així que més val que us agradi. A mi m'agrada.

Manel @ Heliogábal (21.11.08)

Feia temps que no gaudia tant d'un concert.  Era el seu tercer consecutiu al Heliogábal aquesta setmana. En principi en tenien programats dos, pero van tardar tan poc a esgotar les entrades que en van fer un tercer, que evidentment, també va omplir. I ens va omplir. Com pot ser? Que tenen els Manel que enganxi tant?

 Serà el so rídiculament nítid? Sent un quartet curiós, dirigit per un cantant molt alt amb un ukelele molt petit, aconsegueixen uns arrenjaments en directe màgics, i controlen totalment la música des de la primera nota a l'últim acord. 

Serà la capacitat d'en Guillem per presentar les cançons, trencar el gel i crear una atmosfera familiar entre el públic? Jo em sentía com a casa, rient, gaudint d'un senyor espectacle. L'Heliogábal no va tardar ni dues cançons a entrar totalment en el concert, tararejant, picant de mans, rient i ballant. 

 Serà el repertori de cançons? Ets entre el públic, i el que vols és cantar  "Que bonic, que bonic, que bonic, m'he dit"  o "és nit freda per ser Abril, no s'esta enlloc com a casa" o "els guapos són els raros, ho sap tothom" o simplement "al maaar, al maaar".

 Seràn les sorpreses que et depara el concert? Com una banda de vent que apareix del no res i des de la barra acompanya "En la que el Bernat se't troba" o com una roda de micro obert al públic a "Corrandes de la parella estable" fent participar als més agosarats. 

No ho sé. Pero la questió és que Manel et deixa amb un somriure estúpid a la boca... I jo, després del concert d'ahir, sóc un estupid i somric estúpidament. Ple de l'optimisme surreal de la banda de Gràcia.

 Ah, i com profetitzava la Marta, vem sortir cantant "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí". En realitat ho fan tot tan fàcil, tan senzill i tan màgic, que sembla que no costi tant. I creien-te capaç de tot, pujes a l'escenari i per uns instants, ets un Manel més.

Re:stacks (Bon Iver cover)

Aquesta és especial. La cançó original és de Bon Iver (ho sé, tinc una dèria amb aquest home). Que la disfruteu.

Set explicacions a per què triomfa Manel

1. Perquè són la versió optimista i festiva dels Mishima. I Mishima ha triomfat. Surten els comptes... 
   
2. Perque és un grup d'indie mediterrani i no una còpia barata de x grup americà, francès, suec o anglès.
3. Perque es fan videoclips al pur estil blogotheque ells sols sense que ningú els hi demani.
4. Perque entre tants grups de rumba, de mestissatge, modernillos, electroniqueros i raveros de sempre, amb les seves velles superficialitats casposes... els Manel sonen a novetat antiglamourosa, a frescor i a originalitat sense pretensions.
5. Perquè des del Dioptria d'en Pau Riba no hi ha hagut un àlbum tan sincer i contemporàni a Catalunya com el seu primer treball Els millors professors europeus. 
6. Perquè no pots treure't el somriure estúpid de la cara quan els escoltes, i no passes mai cap cançó perque totes enganxen. 
7. Perquè molen molt! Que bonic!, que bonic!, que bonic, m’he dit!

Aquesta setmana toquen tres cops al Heliogábal. Havien de ser dues pero es va esgotar tot i han afegit divendres, encara amb entrades disponibles! AH, i ja tenen àlbum a la venta! De mentres podeu escoltar-los al seu myspace!

Sigur Rós @ Sant Jordi Club (13.11.08)

Pels que com jo, veiem a Sigur Ros per primer cop, el de dijous va ser un concert sublim. En comparació amb qualsevol altra formació que pretengui arribar a crear una atmòsfera màgica, Sigur Ros són el grup. Tenen una capacitat brutal, tal i com afirmen els d'Indiespot, i comentavem nosaltres al acabar el concert, de relativitzar el temps, de deixar-te en un estat d'esperit en el que no saps quanta estona fa que mantenen una nota, o que preparen la introducció a un tema, o que fa que toquen.

Però pels que no s'estrenaven amb els islandesos, el d'ahir va ser un concert menor. Van fallar moltes coses: Va fallar el públic: no entenc com la gent aprofita els silencis per fotre crits, o es té tan poc respecte per l’islandès. Va fallar el lloc: una espècie de poliesportiu de poble… no arriba a sala, plena de fum. Va fallar el so: una espècie de massa amorfa de so i cada dos per tres un agut que s’escapa massa, molt mal equalitzat.

Però res d’això em treu el somriure de la boca per estrenar-me amb Sigur Rós. Grup que gràcies a l’últim àlbum, té la capacitat de transformar-se en ple concert: de nostàlgics purs a músics enèrgics pseudo-cèltics. Barrejat això amb un misticisme i una atmosfera increíbles que els fan ser de les millors bandes de post-rock experimental en directe.

Els grans moments de la nit van ser la primera cançó, Svefn-G-Englar, l'himne Hoppipola, la "cançó per anar a dormir" All Alright i el millor bis de la meva vida… una traca final espectacular amb Untitled 8 del disc (): muntanyes russes volant i fent-nos volar pel Sant Jordi Club, el poliesportiu de festa major convertit en església. A mesura que la cançó anava creixent com un monstre, se t'eriçava la pell... Va acabar amb una bogeria col·lectiva sublim i un solo del batería, completament fora de sí. 

PD: Els teloners, For a Minor Reflection, són un grup típic de post-rock, molt a l’estil d’Explosions In the Sky, sense gaire més pretensions. Van fer molt bon paper, tot i no ser Amiiina.

L'infeliç

L’intelectual és la persona més infeliç del planeta. Busca entre tots els camps posibles de la vida allò que li provoqui felicitat. I que troba? Que com més busca, més coses necessita per ser feliç i menys feliç el fa cada cosa.  L’in-telectual és in-feliç. En realitat, l’ésser humà coneix dos grans instincts emocionals pels quals regeix totes les seves accions: bo i dolent, sa i insà, m’agrada i no m’agrada. Que t’agradi la primera de les coses que trobes és la millor sort. Que res del que trobis sigui suficient per a fer moure la agulla del teu interior cap al bé i el m’agrada, és el pitjor dels malsons. 

Aixi que savis, heu d’admetre que no sou feliços. Sabeu que morireu tristos, nostàlgics de tantes coses per coneìxer i per les que heu passat i no eren les vostres. I vosaltres, éssers que accepteu les vostres pròpies fronteres, gaudiu de tot el vostre espai, per petit que sigui. És la vostra propietat, us n'omplireu i alla hi gaudireu per sempre. Serà vostre. Vostre i de ningú més.

quatre perles musicals

Quatre joies que només és poden veure a Youtube.

immigrasons - menuda

Aquesta és una versió d'una cançó d'en Serrat, que pel meu gust, minimalitzant-la, la millora moltíssim. Immigrasons és un projecte musical catalano-argentí, de cançons contemporànies dels dos països. Més info aquí.

john butler trio - ocean

L'amic Enric em va passar aquest directe de John Butler, un gran guitarrista. Veure el video de dalt a abaix és tota una experiència. Possiblement de les millors cançons instrumentals que he escoltat mai. Música de viatge, amb algo de celta (dels baixos fondos del Titanic) i explosivitat de post-rock.

pomplamoose - la vie en rose

Per mí, són el grup de versions del youtube. Un noi una noia que fan versions caseres espectaculars. He posat La vie en Rose pero vaja, qualsevol de les que fan és digne del vostre temps. Més, aquí

lykke li & bon Iver - dance dance dance

Aquest té molta pinta de Blogotheque, o del Vincent Moon per la seva banda...És la banda de Lykke Li i Bon Iver en un parc de Los Angeles, fent el hippie i tocant. La veu d'ella és impressionant i el resultat de la cançó, un bon rollet i ganes de fer coses!

Falling Slowly

educació

Every single problem you can think of, poverty, peace, the environment..., is solved with education or including education.

Nicholas Negroponte

Universitaris

"Ahora comprendía el absurdo de una educación universitaria que consentía e incluso fomentaba la hostilidad hacia la sociedad para cuyo servicio preparaba al alumnado. Mientras los estudiantes urdían planes revolucionarios y reorganizaban el mundo, los que verdaderamente tenían el dinero y el poder tomaban el aperitivo en Le Richeleu y esperaban con benevolencia la llegada de los revolucionarios amansados y vestidos para la ocasión. Vayan pasando, parecía decir el portero uniformado, y dejen en el guardarropa los panfletos y los cócteles Molotov."

Eduardo Mendoza, Mauricio o las elecciones primarias

Flume - Bon iver (cover)

En relació amb l'àlbum de l'altre día, avui penjo una de les covers que hem anat fent els últims mesos amb la meva germana. És la versió de Flume de Bon Iver. No ho entenc pero és el vídeo amb més visites dels que hem fet... Si us agrada, en trobareu més aquí.

Bon Iver: For Emma, Forever Ago

L'artista més especial, interessant i espectacular d'aquest any ha estat Bon Iver. 

Justin Vernon ha tret amb aquest nom artístic el seu primer àlbum en solitari. Ple de guitarres acústiques, veus de falset, ritmes enreverbats, una armònica per aquí, una pausa per allà, For Emma, Forever Ago t'abdueix totalment en un sublim tranquil i serè. 

El disc fou grabat durant una retirada de quatre mesos hivernals a les montanyes del nordest de Wisconsin. S'instalà en una cabanya, tot sol, al mig de la natura, i allà composà aquests himnes nostàlgis i melancòlics. La nòvia l'havia deixat. El seu grup musical, amb deu anys de vida, s'havia dissolt. Les cançons d'aquest disc són la purga i la reflexió d'aquests esdeveniments, l'acceptació de la seva situació, un himne a la bellesa de la vida, tal i com ve. El resultat són nou obres mestres. No sobra ni un minut d'àlbum.  Probablement l'única cosa que pot superar avui día un àlbum de Bon Iver és un directe de Bon Iver i per internet en corren d'impressionants. Ara fa gira per França i Anglaterra. A Catalunya haurem d'esperar.

Les cançons més destacades: "Skinny Love", "Wolves (act I & III)"i "Re:Stacks".

Ideal per: Dies freds, passeig en bici, viatges llargs.

Nota: 9/10

La millor manera de descriure l'atmòsfera de pau que comporta la seva música és escoltant-la:

 

El nou día D

El día en que les coses canvien. 

We shall overcome.

Update:  143 anys després de l'abolició de l'esclavitud, President Barack Obama.

Creacionisme

Ya lo tengo… Dios creó a Adán y a Eva.

El resto venimos del mono.

– María, 6 anys

Solveig Möller: tens un fan més.

Podria estar hores parlant de les seves fotos (que acabo de descobrir) però la millor manera d'expressar la meva admiració és publicar-les aquí. Brutal aquesta noia.

Sólo un minuto

"En algún apartado rincón del universo centelleante, desaparramado en innumberables sistemas solares, hubo una vez un astro en el que animales inteligentes inventaron el conocimiento. Fue el minuto más altanero y falaz de la "Historia Universal": pero, a fin de cuentas, sólo un minuto. Tras breves respiraciones de la naturaleza el astro se heló y los animales inteligentes hubieron de perecer. Alguien podria inventar una fábula semejante pero, con todo, no habría ilustrado suficientemente cuán lastimoso, cuán sombrío y caduco, cuán estéril y arbitrario es el estado en el que se presenta el intelecto humano dentro de la naturaleza."

Friederich Nietzsche, 1872 

Semblances

El que més odio de la publicitat.

Actualitzo amb aquest vídeo d'Herois Quotidians amb el que Ampar Moliné & Co. es carreguen l'hipòcrita món del cinema i del festivaleig modernillo barceloní. Aquest mundillo té molt a veure amb la idea del senyor Bansky aquí dalt.

L'ou o la gallina?