BOSTON, MA

1

L'eufòria inicial d'haver arribat a terres nordamericanes es deu, en el meu cas, a a) una percepció tercermundista de trobar-me a la nació del pragmatisme radical (un "we make it works" a la mirada de la gent), b) la falsa acumulació de tòpics cinematogràfics que presenten els EUA com a terra de llibertats individuals fantàstiques mesclats convenientment, i en proporcions aleatories, amb la percepció post-Iraq que tan ens puja l'ego europeu [aquestes dues percpecions idealitzades, tot i contràries, conviuen amb una facilitat paradoxal preocupant], i sobretot, c) les olors úniques i exclusives dels diversos fregits de diferent gravetat i durada que emanen gairebé tots els carrers, que jo crec que m'exciten els sentits més que cap altra cosa. Haurien de tenir copyright, aquestes olors.

2

La universitat de Harvard és una mena de màquina de provocar ansietat via enveja cíclica al visitant. Quants jo-també-vulls seguits pot suportar la ment humana?

3

El fantasieig del turista: el bostonià ideal (que mira sempre la PBS, escolta la NPR, fa un F5 diari a Last.fm, participa a clubs d'esquerres, compra discos i va en hiptserbici) entra cada dilluns al matí al TRIDENT BOOKSELLERES & CAFÉ per celebrar la seva absència de barbàrie, es treu bufanda,  guants i baf blanc respiratori i passa el matí comprant i consumint Harper's, The New Yorkers, Reader's Digests i Foreigns Policys diversos, acompanyant-se del (gran i sant) BREAKFAST SANDWICH Two eggs, bacon & cheddar on a bagel, English muffin or toast $7.95 i, sobretot, de la (grandíssima i santíssima) tassa de cafè de la casa fumejant, assegut en una de les taules properes al vidre, amb la jaqueta i la bossa al costat. L'olor a fregit educat i gens pervers del local i l'aglomeració de llibrVALE. JA N'HI HA PROU.

4

Els controls de seguretat dels aeroports són una forma gens sofisticada d'intimidació estatal. Els controls et diuen: ni imaginis la possibilitat de rebelar-te contra mi, jo sóc el paradigma, I rule. No teniu res a fer, ni occupys ni polles. Get a burger.

4b

Cal dir, però, que un cop landed, a Boston es practica el patriotisme del seu commonwealth propi més que no pas l'adoració a la one nation under god. Sí, clar, hi ha banderes per tot arreu, però no hi ha aquell punt basc de patriotisme visceral d'altres estats. Massachussets is cool i és científicament impossible trobar-hi magnets amb motius pro-armes, teapartits o prolife. Ho sento, Edu.

5

A l'aeroport de Boston, just asseguda darrere meu hi ha una senyora d'uns setanta anys, amb jersei de llana, que sembla que acabi d'arribar de recollir les verdures dels camps que envolten la seva casa als camps eterns d'Illinois -ella sí que té un punt Tea Party, un punt de decorar molt la casa per Nadal i aquell noséquè redneck dels nordamericans no urbans-; la senyora escolta a tot drap 'Don't cry for me argentina' des de l'altaveu d'un Iphone del qual no ha tret les proteccions del vidre. A tot drap vol dir a tot el drap que li permet el mòbil. Tot i estar envoltats de gent, a ningú li importa una merda.

6

Vale, per acabar: tindré somnis eròtics durant setmanes per culpa  dels supermercats americans i la televisió per cable. Són dos elements molt suats del declivi capitalista occidental... però joder, quins dos invents. [invents que et donen Fruity Loops, Bagels veganos i carn de reno per una banda i 'Family Matters', 'South Park' o coses MOLT fortes, com el Food Channel, per l'altra.

Ja està, bon any, perdoneu l'excitació, és el jet lag. Ara quan miri els preus dels màsters se'm passarà tot i aniré a comprar... no sé, l'ARA.

game over

Ens cau l'espasa a terra, del cansament. Gotes de suor, èpica, núvols negres. Ja som al final del joc. Per fi trobem audiència amb l'Oracle. Sí, visca... L'Oracle, savi i etern, fa sonar trons i tempestes per acompanyar la màxima final, l'epifania que ho explica tot, el secret més ben guardat: allò que tots busquemanhelemcerquemvolemansiem. Amb una veu Francisco Umbral, plena d'ecos solemnes, ens mira, tus tos divina i exclama: sobretot, mai, mai, MAI, per res del món no canvieu de colònia perquè deixareu de ser vosaltres i us dissoldreu en olors alienes i sereu oblidats. L'Oracle ens mira en plan ja està, es posa les mans a les butxaques i s'amaga darrere d'un buf gegant que hi ha al darrere d'una muntanya. Llavors, udols de llops, odesses, crèdits i el game over.

you're a good man, charlie brown

Charlie Brown entre braç i braç d'una butaca. Seu i escolta els sorolls de la cuina: el picar dels plats, l'aigua de l'aixeta al sortir de cop i a l'aturar-se de cop, les rajoles contra la sola de les sabatilles, el flop d'obrir la nevera, el pip-pip dels fogons de vitroceràmica, el ffff de l'aire blanc i taronja...i el ffff avança com el pseudoflubber transparent que representava el futur a Donnie Darko, el ffff avança cap a Charlie Brown, que seu i tanca els ulls, en un altre gènere molt diferent al de la literatura trista i àcida dels contes animats de Charles Schulz, en què els grans no s'entenien, sempre era tardor i carabasses, i ell tenia un gos que tenia un ocell. Charlie Brown, fora de gènere, i plou una mica, que allà als Estats Units indefinits de plataners i camins de sorra sempre plou una mica per acompanyar. Ara és el moment en què Charlie Brown queda al marge del guió. Hi ha calma sense sarcasme a la butaca. Silenci sense acidesa. Un silenci que no sap res i que no diu res. I això sí que definirà sempre millor que cap tira còmica al tranquil i tímid Brown. No hi ha guió: Charlie Brown, braç, butaca.

cosa fina

Jo de gran vull ser, etcètera.

hola, el monòleg, el crustó

Quina joia, les petites rutines! Aquella felicitat tan subnormal de repetir gestos calcats en un mantra diari, com si així controléssim més les nostres vides i fossin més nostres oi? Aquells moments d'anunci de compreses, aquell recolliment nadalenc. Aquí va el meu, que ja veureu que és molt original: el meu moment uh del dia és quan baixo, a migdia, a comprar el pa per dinar. Sovint tinc alguna cosa al foc i com que el forn és a l'altra banda del carrer València, agafo les claus, salto les escales de tres en tres, saludo al meu estimat col·lega porter (línia d'efusivitat exponencial) i surto al carrer (acció que per molt que repeteixi sempre em provoca la mateixa sensació d'entrar al mig d'una corrida de toros comtal on jo sóc el torero i els toros són perfums de jubilada  i homes de negocis i furgonetes amb warnings i estudiants xaves que van al Maragall o al Montserrat o a qualsevol d'aquests instituts als que van els adolescents moderns de l'Eixample). Travesso la zebra i aquí rau la gràcia, el temps que necessito per entrar al forn, holaaa, homeee, avui no em queden rústiques, tranqui, les normals ja m'agraden, home sempre vens massa tard, ja ho sééééé, apali, aquí ho tens, fins demà, demà, és exactament el temps que tarda el semàfor a posar-se vermell i verd altre cop i en un acte absolutament animal, i esperant ser vist per la major quantitat de cotxes possibles, de dentistes i mares amb cotxets possibles, de transportistes fumadors possibles, amb un somriure de 360 graus, arranco el crustó del pa i me'l menjo recreant-me en la temptació, com si fos un donete a les mans d'un golafre de quatre anys a l'hora de berenar després de plàstica: boca ampla, zero especulació. El més divertit és veure com les celles dels espectadors s'aixequen amb il·lusió, com s'inflamen els ulls i els llavis somriure tonto, reconeixent en aquest gest infantil meu una part d'ells mateixos, aquell ells que amaguen per guanyar la guerra, el seu jo censurat els surt per la cara i no ho poden evitar, i sempre em sembla que què collons, orgull, faig feliç als meus veïns i em faig feliç a mi, i això sol ja justifica el to de monòleg buenafuentenc que m'ha quedat en aquest post.

* Segons els guitarslammers del DIEC s'ha d'escriure crostó però m'hi nego infinit.

hiverns a sant petersburg, estius a niça

Les paraules van caure aviat de les biografies. Però encara ara sobreviuen, protegits de la violència dels anys, entre les pàgines blanques, els solitaris, inútils i invencibles fils musicals.

jo tenia peixos

Aviat farà un any, els companys de Yes We Kant em van regalar, per iniciativa del meu amic, i amic dels animals, Francesc, una peixera molt grossa amb molts peixos. Va ser un dia de celebració i tothom estava molt content. Quan vaig arribar a casa, aquella matinada, i vaig posar-me al llit i em vaig girar cap als meus nous companys, vaig recrear amb eufòria infantil les seves líquides vides: aquests dos es barallen, ara ja descansen, els hi donaré menjar, mira com dorm aquest cargol... (per cert, aviso, els cargols creen MOLTA addicció).

Aviat però, la seva presència silenciosa em va començar a pervertir l'ànima. Abans d'anar a la universitat, amb la bossa ja a l'esquena, me'ls mirava un moment i ells em miraven amb cara d'esperar el bus. No hi havia diàleg, ni romanticisme, ni metàfores de curt pseudopsicoanalític de l'ESCAC en què el protagonista s'emociona parlant sol davant d'una peixera (o d'un mirall o d'una platja, és indiferent). No. Hi havia una perversa absència de significat: què cony foteu aquí? Ells persistien en la seva estilitizada i absurda vida d'animal-quadre-abstracte i jo temia el contagi.

El problema físic i mental real va arribar amb l'excessivament ràpida evaporació de l'aigua de la peixera, només comparable a l'evaporació del meu temps lliure. El món, jo i els peixos vam començar una carrera de resistència, aviam qui podia més. El nivell de l'aigua baixava cada matí quan em despertava i cada nit quan tancava el llum, l'estomac i l'habitació se m'anaven encongint de culpabilitat. Però sempre hi havia un vídeo, un treball o una estupidesa a fer. L'espai vital dels peixos anava empetitint-se i jo sovint perdia el fil de les converses dels amics imaginant la desgràcia dels meus inquilins aquàtics: pooobres. Ells, però, una mica com nosaltres quan ens fem grans o quan estem en campanya electoral o quan subratllem la data als fulls escolars, assaborien una càlida, estúpida i satisfactòria indiferència.

La nit que vaig posar els warnings i vaig aturar el cotxe al mig del pont del Besós i des de dalt de tot vaig fer volar els peixos cap al riu, on probablement devien morir a l'acte al xocar contra una pedra o intoxicats gràcies a la inestimable aportació de la central energètica, vaig quedar alleugerit i una mica trist. Vaig pensar que, tot i la velocitat, ni quan encara eren a l'aire, caient direcció al riu, no deurien entendre que, hòstia, aquells eren els seus primers i irrepetibles segons de vida, en el sentit fort de la paraula, i que els havien d'esprémer, que passarien massa ràpid i massa estranys i massa bé. Però, al cap i a la fi, qui ho entendrà mai, això?

la normalitat

El porter del meu bloc de pisos té una curiosa manera de relacionar-se amb mi. Vam arribar al pis de l'Eixample entre la foscor dels ulls dels veïns a l'ascensor, que veien en l'arribada de la nostra joventut una mena d'invasió de Polònia. Els malsons de les veïnes jubilades - un melting pot de festes eternes plenes de drogues, indignats, immigrants, anticatolicisme i guitarres distorsionades a les dues del matí - feia que els meus hola bon dia fóssin correspostos amb el sistemàtic excés de colònia i maquillatge de votant caspós del PP, però sense cap resposta real apreciable. Amb el temps, la nostra actitud humil i simpatiqueta ha aconseguit que es dignin a aixecar una o ambdues celles quan les desarmem amb un somriure. Tot és avançar.

El porter, que vindria a ser la ONU del 79 de Balmes, és un home que fuma i parla amb el timbre en què la resta de la humanitat ronca. El gruny era la nostra única relació - visca la diplomàcia - , fins que un dia, a l'aconseguir jo una capsa de cerveses de gratis vaig decidir, innocent, regalar-li un parell d'ampolles.

Des de llavors l'amplitud del seu somriure i els acudits sobre lo caro de ver que soy van in crescendo (s'acosta Nadal) i cada vegada que passo de matí o de tarda per l'entrada del bloc, m'entrega, com qui entrega les claus de la ciutat o la creu Sant Jordi, els exemplars del 20 minutos i del Què! del dia. El gest és d'una transcendència insoportable, m'està dient que sóc d'una altra categoria: faig regals. Ho acompanya amb un venga chaval, los libros o amb un a leer, nene i jo m'embarbusso nerviós sempre, pensant què cony faré amb tant paper inútil a casa i, emulant la llengua castellana però sense aconseguir-la de veritat, intento un hombre gracias, ya tengo faena hoy, "he he".

Res, la normalitat és acceptar que el món va ple de lògiques absurdes i que la resignació és el futur. En realitat la normalitat no existeix, però la resignació sí: és buida i no té cap sentit però la practiquem (i tantes altres coses fem així). De fet, és una resignació tràgica: al pis ja hi ha la conyeta que aquest Nadal, quan vagi al Bonpreu a fer de cançoneta de pop quotidià, comprant turrons i neules tot embufandat, hauré de sumar una ampolla de cava a la factura. Evitarem, per questions de bon gust, embolicar-la amb diaris.

el malalt

La malaltia és la presó del present: és dolça i horrible i no saps mai quan acabarà. Half awake in a fake empire és LA definició. El malalt sempre pensa que en parlarà molt després, quan ja sigui un record d'un record recordat, una anècdota de sacarina explicada des d'un cafè d'una ciutat que de tant lluny no existeix i en parlarà amb un plasticós orgull d'autobiografia, l'explicarà sense creure-la, sense creure haver-la viscut veritablement mai, sense sabor ni dolor: les aventures d'un protagonista exiliat en el temps, implicació zero. Pensa que llavors la malaltia serà tan borrosa i anònima que serà menys greu, més potable i domesticable, i, vaja, sí, serà una farsa absoluta perquè la malaltia no es pot explicar i molt menys entendre. I el malalt mai vol estar malalt i collons, desitja fugir, i que tot sigui futur i normal ja però també sap que la normalitat matarà el malalt, i el malalt deixarà d'existir i llavors no quedarà res, només l'escenari, i tot és dilluns i tot és trist, pensa el malalt, i els falsos imperis sempre s'esfondren un mal matí.

La MTV del futur (sense pretensions)

Saps què caldria? Què? Una mena de MTV feta només de directes fantàstics, d'acústics, de bones cançons i que tot fós bona música, no hi hagués merda ni anuncis i no perdéssis mai mai mai el temps, saps? Això caldria fort.

Doncs va, welcome to Primers Plans TV

Posa-hi Leonard Cohen, Fleet Foxes, Ovidi Montllor, Tom Waits, Mica P. Hinson, Soy un Caballo, Vampire Weekend, Sharon Van Etten, Jaume Sisa, Sigur Ros, Anímic, George Brassens, The Antlers, Bon Iver, José González, Johnny Cash, Bob Dylan, Mountain Goats, Paco de Lucia, Grizzly Bear, Lambchop, Paul Simon, Peter Broderick, Dêlen, Eva Cassidy, Alva Noto, The National, The Talles Man on Earth, Elliot Smith, Ella Fitzgerald, Kitty Daisy & Lewis, James Taylor, Sufjan Stevens,  Radiohead, Bonnie Prince Billy, Bill Callahan, Sílvia Perez Cruz, Refree, Laura Veirs, Mishima, The Shins, Eddie Vedder M83 and fucking more fins a 6 hores de música.

estimat hipocamp

Liles i ombres acompanyen al nadó mentre dorm dins un bressol ple de coixins i ninots. Un camió blau, un tractor verd i un cotxe vermell giren per sobre el seu cap en un mòbil de fusta desatès. Tota la vida intentant recordar aquesta estona, pensa el nadó mentre dorm, i no hi haurà res a fer. Si ara almenys pogués obrir els ulls i mirar a través de les cortines verdes, a través del vidre i per un foradet de la persiana, i si pogués estirar la mirada per la reixa de la terrassa, i passar aquest núvol, i tirar adolescència avall i creuar els partits de futbol, i passar de llarg tota aquesta gent, i els viatges i els anys, aturar-me un moment a mirar els montsenys, i aquestes mans que no sé de qui són, i passar sense mirar la universitat i saltar els llibres i fer un petit esforç final, 2011, novembre, 4, llavors et tocaria l'esquena aprofitant just ara que ets davant l'ordinador i et diria que et giris i que hola, que sóc jo que sóc tu i que sí, que tot eren liles i ombres i que estic dormint, sí, rodó, bucòlic i amb aquella olor, però que no pateixis, que no podràs recordar-me, que no t'hi esforcis més, però sí, que total tot era tal i com preveus que recordaràs i no et preocupis que ja me'n torno, cuida't eh, que jo ara estic molt bé però ja veig que tot m'espantarà.

from the north country

Sé que volia escriure una cosa però no ho he sabut fer. Parlava de la nostra memòria en constant autodestrucció, de com en som d'injustos amb nosaltres mateixos al no protegir millor els nostres records. Hi havia referències a la tardor a Barcelona, feia una mica de pena i tenia molt a veure amb la relació artificial que intuïtivament fem entre la nostàlgia i la perspectiva que tenen, quan fa fred, sospitosos habituals com el fum del cafè, els carrers plens de fulles, el vent de bon matí, els jardins urbans acabats de regar, les llibreries a les fosques, les carreteres d'entre bosc, els pobles emboirats vistos des de lluny, les sèries dels noranta, les cançons de Leonard Cohen, les novel·les de Nabokov o les primeres pluges d'octubre. Probablement, com sol ser habitual, era un topicazo d'aquests que em tenen el cor robat i jo me'l creia al cent per cent.

Con affetto

Dir-li cambra a l'habitació i tenir-hi més bellut, llibres i cera cremant que xips. Enganyar-se tancant porta i finestres i deixar que les quatre parets flotin per sobre de les construccions del pla Cerdà, cel amunt, en una mena de nebulosa adolescent, com una serp encantada per música d'Spotify. Sí, els altaveus són digitals, però és que la viola de gamba s'hi escolta de puta mare. I així passar un diumenge de tardor, fent feina en condicions barroques i inventant que encara no s'ha inventat el Bicing. Prepari el carruatge, Anglaterra, clavicembals. I tal.

ai, què imbècils

Waltzing matildes rodejant-nos i quants anys tens? i bla-bla-blas i les coses viscudes i recordades rellisquen pretèrites cervell endins. Potser tenim massa juventuts i poc temps. O potser tot és primitivisme i por. O més aviat tot són discursos imantats i nosaltres una nevera rebossant de dubtes descongelant-se.

l'hora de la pau

L'ordre entristeix el guerrer. Deixa anar el mòbildespertador sobre la tauleta de nit -prenent consciència de les pròpies dents ferides pel raspall, amb la gola amargada per l'Oraldine, amb els peus nets fora de les sabatilles- i entra al llit ben endreçat. I no hi fa res. La geometria de l'ordre escampa per sobre del guerrer, com parmesà per sobre d'un cendrer, un silenciós malson d'absurditat. Si tot és a lloc és que tot ha fallat. El guerrer vol sang, caos, èpica. I en canvi, tot ell és pau, pena i silenci. Té el mareig de les vacances pagades. Remordiments estranys. Un odi pacífic. Més aviat del que ell espera, però, s'adormirà selvàticament i l'olor de sofre i foc li retornarà el gest de la cara, en un somni vermell i verd on els coloms moren de cent en cent.

let's explode

Els reverends s'eixuguen el bigoti amb el braç de la capa mentre s'exclamen irats per l'excés de plaer d'aquests plats. Un d'ells aixeca pastosament una mà en senyal de desaprovació mentre demana al cuiner que s'ho emporti tot i dugui els postres. Excessos, senyors, excessos. Aquest és un món boig.

Truita a la francesa

1964

El senyor del primer primera podia dinar el que fós, esmorzar qualsevol cosa, fer un berenar totalment singular... però a l'hora de sopar es feia, religiosament, de dilluns a diumenge, una truita a la francesa d'un sol ou i un got d'aigua. Ja podia ploure o nevar, fer calor o fer Nadal. Ja podia ser a Madrid o a Lleida, a París o Lisboa, que cap a quarts de deu sopava la solitària truita nocturna. Cada dia. Un matrimoni gastronòmic absolut, una fidelitat perjurada a les quatre gotes d'oli, a l'esgarrapada de sal, al bateig de forquilla i a la volta i volta a la paella. Alegria. Amén.

2011

El senyor del primer primera vuitanteja. Al mercat ostenta forquilla desgastada, dècada de viduïtat i el fill d'advocat a Berlin. A casa, llums apagats, passa el vespre. Una moto travessa el carrer i fa vibrar els vidres del pis. Les llums del ciclomotor disparen grocs al sostre del menjador i es distreu. Amb la tardor ha tornat el fred. El senyor del primer primera rep el cop sec de l'instict atàvic com un darrer vell amic fidel. Encén el foc i mira l'hora una mica més del necessari. D'un esbufec obre la nevera en busca del grial oval, aquest cop en somnis, mentre dorm al sofà.

Tu Moderna, Jo Antiga

Ens ha tocat caos, desordre, difuminació i descontrol. El silenci còmplice assumidíssim i amarg que acompanya els per què, els fins quan o els com del que fem (o del que voldríem fer) és el brunzit de BSO de la nostra existència. Ja no només per l'atur, o pel concepte de família sinó per tot el que creiem que creiem. El marc de referència dels pares és un fals mirall que no ens mostra el que serem si no la distorsió del que hem sigut. I el futur no existeix: se'ns ha mort. Què ens queda?

 Hi ha petites històries que ajuden a comprendre on són els referents. Moments que s'haurien d'ensenyar a l'escola, epifanies emmarcades al passadís d'honor. "Tu moderna, jo antiga", li diu una àvia a la seva néta abans de morir. És una història simètrica: jo acabo i tu comences. Ens ho diu a tots: vosaltres sou nosaltres. I ben mirat, hem de passar una guerra, com ells.

la democràcia de la son

El dissabte ha transformat la seva marca de fer-se en un nou concepte: tots els mal dormits de la setmana es lleven tard i deixen els coixins molls. El país s'esgota, nerviós, cada cop més, i ha reformat aquest tradicional dia de feina a casa (productes de neteja, rentadora, mercat) en una mena de catarsi nacional del cansament. Els nens, els pares, els avis i els gossos de la nació ronquen en un orfeó de somnis d'autonomia horitzontal i resisteixen als respectius llits mentre la nevera es congela, les mosques es multipliquen i el dit de pols es converteix en qüestió d'estat. Cap al nord, un rellotge es fon de mandra.

festival

Els udols que esperaveu!, s'han obert totes les portes i finestres i el vent us ha envestit el telèfon del passadís i la fusta dels mobles: els udols. Un rellotge a dalt de tot d'un cosmos s'ha col·lapsat i en un llamp el got us ha fugit de la mà congelada i ha escridassat les rajoles en centenars. Els vostres peus ja no hi eren: els udols reclamen amb pressa. Baixen de les muntanyes amb l'estridència d'un furiós eco de tic-tac. Al final heu fet un salt al buit contra la distorsió del fred de l'aire i heu notat el precipici i el tou fosc del destí us ha envaït, i la mirada amunt, i el ulls caient, caient, i l'últim crit d'eufòria us ha tallat la pell. I cap tambor ni cap soroll han destrossat el silenci d'aquest moment final.

all is full of love

No hi ha res més que moments en l'espai i el temps. La suma constant d'aquests moments forma els ara i els aquí de l'estovat concepte de l'experiència. Crec que vivim força enganyats i que tot és qüestió de fe. I ja està.

pàrquing

La llengua dels cotxes aparcats al pàrquing no compta a la superfície. La seva ràbia és muda i trista i si fós per ells explotarien de vergonya. Tots els penosos clics i cargols criden en altres freqüències, ignorants absoluts de la quantitat variable de pisos, nens, fotografies i rentadores que els fan de constel·lació invisible cada nit, en arribar l'últim treballador cansat i esgotar-se el temps d'il·luminació automàtica dels fosforescents.

Els retrovisors van néixer sense memòria afectiva: els dies de pluja porten gotes com si fós pol·len. Però les gotes no broten entre la pols asfaltada que forma els pàrquings. Cotxes, canapés farcits de silencis i de records humans indesxifrables, la rampa en què rodoleu no és la sortida de la caverna de Plató, és un plat que sempre se serveix fred i en desordre; sempre tornant al vostre cau essencial, al vostre límit vital. Ara un, ara l'altre, però mai tots, poble esclau de cotxes, infinita inglòria.

ardis

My sister, do you still recall
The blue Ladore and Ardis Hall?

Don't you remember any more
That castle bathed by the Ladore?

tots els dies autobús

Tenir molta feina és apropar-se a la màquina de la vida i apretar el botó de rebobinar endavant. Tots els dies van corrent i et lleves i abans que posis la planta del peu damunt el parquet tornes a trobar-te al mateix llit, que és de ratlles vermelles i blanques: són dies que, tragèdies de la vida, no recordarem mai i per tant, probablement, no existeixen. Són una llàstima d'hores, minuts i segons inexistents que, si no vas en compte, faran plorar a les senyores, de camí al lloc de sempre pel camí de sempre.

tots volem ser feliços

Hi ha nits molt llargues en què tu, qui siguis, i jo i tots, amaguem en càntirs foscos totes les nostres franquícies de dolor -dic franquícies de dolor perquè tampoc no som pas prou originals ni especials com per innovar gaire en aquest aspecte-. Després, tots, al sortir el sol, tot pujant a la superfície, busquem ansiosos el canal vibratori de la vida i el món: una frase que ens connecti, un estímul volàtil que ens posi en moviment i ens faci créixer sense parar i estremir-nos amb descàrregues nuclears d'eufòria. Seria genial entendre la vida com si tots fóssim escriptors drogojazzadictes de la beat generation. Però és més complicat. Tenim ingredients diferents. Alguns: Gmail, Barcelona, el Metro, les pràctiques, els sous, TV3, PopArb, les famílies, poques i desordenades lectures, alguns viatges, alguns bons amics, molts coneguts, la ciencia i, sobretot, una mena de tsunami de desconcentració. No sé vosaltres però jo no me'n surto gaire, la veritat. A més, crec que oblidem un pas molt important per assolir aquest èxit estrany: abans de res, cal fer net amb els càntirs amagats. Seria trist tornar al racó dels càntirs i només trobar-hi les marques de pols al terra.

genius loci (i no loci)

[34 vídeos, 2 hores 37 minuts]

rec

Coses, coses, sempre coses, ens hem d'esforçar al màxim per explicar coses que són núvols, angoixes dolces que no van enlloc i tot són fils, i què bé poder-los disparar, i jardins als ulls només de pensar-ho, i tots els fils a l’aire esperant encertar agulles -una joventut d'intents-, sempre la mateixa expectativa, i quina peneta fa, si en fas perspectiva, que tot queda en ona d’aire, zero pur, arrel gasosa, crit de gavina.

I la importància, si no me l'invento, queda i se’n va en el que no fem, en el que s’escapa quan ja som al llit i ni llibretes ni notes de text. Llavors el que no fem surt de nosaltres i s'escapa entre els espais de la memòria esborrada preventivament. La importància, si no me l'invento, és aquest espai inabastable d’inoportunitats genials, fantàstiques i completes.

No se'ns endurà la mort. Ho faran els estranys que ens ocupin el futur. Nosaltres, si ho penseu bé, ja fa estona que no hi som.

eixample (ii)

eixample (i)

La senyora F. -79 anys, número 36, 1 metre 50 cm- surt, com cada dissabte al matí, al seu balcó del carrer València. Hi surt en sabatilles i amb una jaqueta per sobre del pijama. A vegades porta dues copes de vi blanc, a vegades un plat amb preses de xocolata i dos gotets verds plens d'anís. Seu a la cadira prop d'una taula de marbre on deixa les coses i es mira el carrer. Els coixins de la cadira li mantenen les vertebres rectes mentre comença la recerca. La víctima l'escull ràpid, no perd temps. Sovint la troba a la cruïlla amb Balmes. Avui és el senyor del jersei blau. El senyor del jersei blau va cap a plaça Universitat on l'espera un ex-company d'escola per fer un cafè. La senyora F. agafa la pistola d'entre els geranis i hi enrosca un silenciador que té a la butxaca de la jaqueta, col·loca els braços entre la reixa de la barana per no tremolar i apunta al senyor del jersei blau. Dispara. La bala es clava a la part dreta del coll del senyor del jersei blau, d'on li surt una mica de sang. Els ulls del senyor del jersei blau es tornen vermells i perd una mica l'equilibri. Quan un taxista el veu al terra surt del cotxe i li diu si està bé. Ell li diu que sí i aixeca els ulls cap al balcó de la senyora F. L'home del jersei blau creua el carrer i pica el timbre. Al cap de cinc minuts, el senyor del jersei blau agafa una pressa de xocolata mentre admira els geranis de la senyora F., que somriu. No perd cap detall sobre la mort d'en G., al cel sia. També s'interessa pels bonys de les cames. Fi.

Viva la vida

Sempre faig tard. Un defecte propi força identificat és el no saber gaudir de la vida en comunitat en el moment que toca: sempre tenir la sensació d'anar a destemps. Recreant sempre coses que fa massa que han passat o que encara han de passar. Bona prova d'això és aquest blog.

Per exemple tonto: fa uns dies escolto sense parar el "Viva la Vida" de Coldplay que va ser l'himne del Barça tricampió i és com si fins ara no hagués viscut ni una engruna de tots aquells dies. De fet, m'ho estic passant teta revivint-ne escenes, nits radiofòniques, vídeos i fotos. Però altre cop em quedo amb la sensació que torno a arribar tard a la festa de la consciència col·lectiva i ja m'ho sé. No em puc queixar gaire, és així com m'ha agradat sempre: gaudint sol i a la meva, però gaudint molt. Com ara amb el hit aquest que ridículament em passo els dies escoltant i cantant a la dutxa: Viva la Vida de Coldplay.

Però crec que ja en tinc prou. Diu Papasseit en no sé quina carta: cal valorar més un vell amb cor jove que un jove amb cor vell. No cal anar tan lluny, tan enrere ni endavant, no cal visitar totes les grans estances universals de la història, una per una -sol i reflexiu- per entendre-ho tot de cop. No. Encara no sé com, però a vegades -ara- el millor poema és tirar-nos junts a la piscina d'interrogants amb els ulls tancats. Destruir el singular i tota la parafernàlia cega, podrida i sobrevalorada que l'envolta. Som al 2011 i jo vull ser-hi.