Controladors i acostumats

Per totes les generacions d'humans fins a la dels nostres besavis (més o menys), viatjar era sinònim de dies, setmanes i mesos en camí. Un camí que ningú assegurava que portés a bon port. De fet, això és la vida: ningú no t'assegura res. Pots lluitar tota la vida i no obtenir cap benefici.

A mi tampoc em sembla bé el que han fet els controladors aeris. Entenc que se'ls titlli de pijos que es queixen per mantenir uns sous astronòmics mentre la gent normal només fa que estalviar per marxar uns dies de vacances (o tornar a casa, o anar a treballar...). Entenc que això cabregi i em solidaritzo amb els cabrejats.

Però no ens assemblem tots una mica a aquests controladors? De la mateixa manera que ells viuen acostumats als seus sous i al seu nivell de vida insostenible, i per això es queixen injustament, no vivim també nosaltres una mica massa acostumats a una seguretat artificial basada en papers, documents i en un sistema tecnològic que ha de funcionar sempre eterna i infal·liblement?

Ens sorprèn massa que les coses no ens funcionin, que siguin difícils o que no surtin com volem. Ens sorprèn quan ens passa nosaltres, als altres ja és més normal. Hem perdut la paciència i la noció del temps. Cada cap de setmana és l'últim, no hi ha res més enllà del que hem de fer en les pròximes hores, ens posem nerviosos i... truquem als militars.

Cal avisar l'exèrcit i declarar l'estat d'alarma? No és cap bon símptoma que en una democràcia haguem de requerir les forces armades per resoldre conflictes socials... I fa por. Sobretot perquè als militars és molt fàcil fer-los venir, però no tant fer-los marxar.

vida rural

humans

Amb els dits enretiro una altre roc d'aquest eixam laberíntic de coves. Em frego la suor del front amb la mà -que de tanta suor que ja alberga inutilitza el gest-. Avanço sense pensar gaire, lluitant contra la resistència opaca d'un futur empedrat per l'absència de perspectiva. Lluitant contra l'espiral de la pròpia humitat i contra l'estètica de la lluita, contra la paraula lluitar com a motor vital -recurs fàcil, victimisme socialitzat-. Excavo una fosca gèl·lida per viure-m'hi. Faig això com tots, però aquest tots no compta mai per ningú. Per què morim, un a un, tard o d'hora? Per què us moriu tots i jo em quedo aquí? O per què em moro jo i us quedeu tots allà? Què vol dir aquí i allà? És ben bé per parar tots un moment de fer l'idiota i pensar una mica.

picatxus i esglésies

Preguem en nom de Setembre. Preguem per la sal i la sorra a les rentadores. Preguem pels jpeg que han resolt l'Agost. Preguem per expulsar les mentides i superficialitats estètiques del curs passat. Preguem perquè som noves persones. Tu també lector i receptor de les bondats del Setembre casolà, prega i resa per a que tornin els teus bons costums adoptats. Preguem per la terra, per les digestives al matí. Preguem tots per Antònia Font i el que sigui que es cou en algun disc dur de Palma. Preguem perquè aquest blog i tots els altres deixin de ser cau de burilles narcicistes i es despertin algun matí amb la capacitat de descriure alguna cosa. Preguem per veure la Vall fosca, per tornar a Alins, pels vins i els cargols, per veure La Garrotxa, per Galícia, per llegir al Montseny i fotre'ns de fred a l'hivern, per trobar feina i idees, preguem per descobrir alguna ermita, preguem per fascicles, mica en mica, sense abusar-ne, preguem per Cadaqués al desembre, pels Nadals a Ciutadella i les cerveses vengudes de més. Preguem pels nous diaris i els diaris terminals. Preguem perquè Sergi Pàmies torni a la ràdio. Preguem per les millors seccions, que ens tornin a acompanyar al metro i al cotxe: per Quim Monzó, per la trucada del Quim Morales, pel Versió Rac1. Preguem pel Google Docs i el Reader, pels 1000+ que ja no llegirem mai i enviarem directament al cel per fer-ho tot més potable, per les bicis plegables que no ens robaran, per les obres a Ca L'Aranyó, pel Barça, pels turmells d'en Messi, pels quilòmetres de l'Alves, pel Camp Nou i la Sagrada Família. Preguem tots per perpetuar un any més l'estupidesa humana pels carrers, camins i esborancs del planeta. Preguem pels miners atrapats, no només perquè els salvin, sinó perquè després no els deixin morir de malalties i oblit. Preguem per Haití i per Sant Roc. Pels líders d'opinió, per la juventut eterna de l'Albert Om. Preguem tots en memòria dels bons dibuixos animats. Som els laïcs invencibles i el Setembre és la nostra terra d'oportunitats. Així que estimats, bentrobats i desconeguts de tota la vida, preguem junts per tornar a confiar en nosaltres mateixos. Estem tots boníssims, moreníssims i plens d'anècdotes que ens fan molt més seductors. Va, que són pocs i covards.

tot neda en mercromina

En l'ordre que ordena totes les coses externes que ens rodegen i a les que posem etiquetes de propietat -claus, encenedors, llibres, hores- hi sobreviu, barbut fugitiu durant la perspectiva diària, un caos violent i etern. Aquest desordre sincer de les coses, difícil d'assimilar per les ments clàssiques, surt alguns dies a la superfície i ens mira fixament als ulls amb cara de què collons esperes.

Cans

muts

Agafa el gris mànec de la porta gris de l'habitació gris on hi té totes les paraules grises sobre la seva feina gris i els seus dies festius grisos i els seus amics grisos i les seves opinions grises i les il·lusions vitals grises i l'enveja gris i els grisos grisos i el gris twitter i ho agafa tot en una maleta i obre la porta i rere la porta només hi ha un silenci feble petit, una bola minúscula i callada que no diu res i l'home gris se la mira bé des de les ulleres grises a sobre del gris nas a sobre de la boca plena de dents i paraules griess que broten com fum de xemeneia a sobre del paràgraf i la bola petita en silenci amaga totes les meravelles callades i de tant silenci concentrat calla ell també i llavors plouen serpentines, que diria aquell.

final de curs

El nen vestit de rap mira el nen vestit de semàfor mentre pares i professors aplaudeixen i la resta de nens vestits de _ saluden cap a les butaques. Els ulls del nen vestit de rap s'inflen com trenta holocausts. El nen vestit de semàfor presenta en canvi un servei esportiu de dents white smile amb tota la malícia dels dilluns de febrer. El nen rap, amb les galtes vermelles d’odi, sucumbeix a saludar el públic... Això sí, sense deixar de mirar el nen semàfor, màxim putot somrient i únic destí dels pensaments de la nena que li agrada al nen rap i que vestida de bolígraf al bell mig de l'escenari no sap que al cap d’uns anys passarà de ser la nena desitjada de la classe a una avorrida adinerada pobre d’esperit.

Ni nens ni pares, ni escenari ni professors saben que els cotxes que esperen a fora amb una paciència elefàntica i silenciosa s’han vist acorralats per tot de gotes d'aigua llençades des d’algun núvol antic i cansat. Tots els paraïgues esperen triomfalment secs als rebedors de totes les cases.

the crack up

F. Scott Fitzgerald i els seus, sobre les taules d'un saló francès, entre copes i estovalles plenes de taques d'una festa inextinguible, conreaven la cendra de converses sense sostre. Alimentaven una inconsciència exponencial que els va fer oblidar el timó del coet que duia el saló a dins (a la taula de control només hi quedaven dues copes marcades de pintallavis) i el coet descontrolat va creuar la muda capa d'ozó i va començar una trepidant caiguda lliure (literal: ocellets i núvols a tot drap per les finestres). F. Scott Fitzgerald es respatllava l'americana al ritme de la música i buscava mentalment adjectius nous pel conte de la setmana quan, en l'instant explosiu del col·lapse contra un bosc, el coet-saló va reflectir un dramàtic raig de llum contra la cara d'un pagès, i la figura fantasmal de l'ex-coet (ara, com a molt, canapé) en flames va transformar-se, a ulls de qualsevol persona de certa distinció i elegància, en el dring gasós de les espurnes del champagne.

pla secret número 1

Aquest estiu creuarà per darrere de tots els turistes que es facin fotos. És el pla secret número 1 per assolir la glòria eterna: així la seva joventut perviurà entre les cares estàtiques de gambes somrients a la Rambla o a la Diagonal. Preveu que el guardaran en una diàspora d'armaris profunds i sales fosques, que el treuran per Nadal en alguna visita d'amics avorrits, que sempre tombaran la pàgina de l'àlbum sense mirar-l'ho, que s'omplirà de pols i d'enyors. Però tot i això sobreviurà fragmentat entre milers d'espigues fotogràfiques: serà un astre imprès en paper de foto, capturat fa milions d'anys i per sempre entre les nostàlgies d'altra gent.

als futurs

Omplirem fulles de paper

de paraules movedisses

serpentejant les lletres

pel groc dels anys.

Escriurem la història futura

dels que no són res encara

i deixarem les fulles al jardí

a esperar-los entre brots.

I al fugir-nos el temps i morir,

els seus ulls hi cauran

i llegiran els seus propis ulls

llegint les nostres fulles.

ja està

L'avi a la cadira mira el llit i pregunta "si vol maduixes" i l'àvia riu una mica perquè rere les persianes hi ha els fanals i les cases, el sol i la roba xopa d'olor de suavitzant i tothom segueix baixant matí avall pel carrer, com si tot sempre per sempre, però ella somriu perquè ja està i no pensa més en la vida i només pensa en les galetes que són dins el pot de galetes que és dins l'armari que és dins la cuina que és a les fosques.

a more perfect _

seguretat

En Joan es lleva esperant les sabatilles, el cafè, el diari de subscripció, el pot de gel de la dutxa ben ple, la ràdio, les notícies, l'economia, les línies rectes per pasturar com a tothom li agrada al despertar-se, esmorzars tres vint i quatre, corbata, colònia, el tren ple, la línia ben recte de la feina, les novetats gens sorprenents que construeixen quadrats, rectangles i octàgons laborals, la lineal caiguda del sol, l'arribada a casa, la clau que casa amb el pany, el sofà, el sopar, el vi, les sabatilles, els llençols, el despertador.

En Joan però, sense previ avís, és víctima de les corbes de la vida, que les molt putes sempre ho foten tot així sense explicar-se i al saltar del llit el seus peus no xoquen amb les sabatilles, a sota els peus només hi ha vertigen i aire i el pobre Joan tot adormit va caient per un tobogan d'oxigen, entre núvols i orenetes i ni rastre d'opacitat al món i ell que voldria les sabatilles per anar a fer el cafè però només troba que gas, inexistència i no-res.

ocells

enyors com camps de maduixes

perduda

Els ulls expulsen una mirada. La mirada surt projectada a través de l'aire, per les trinxeres lumíniques de l'aire. La mirada, una de moltes, avança tremolosa i en poruc silenci cap al no-res. Es precipita endavant, arrapada per l'infinita fragilitat del món. Inventa, per consolar-se, que des d'un altre cantó, si ningú apaga els llums, l'espera la piscina d'una altra mirada. Fi.

el meu futur enyor

És un loop buit. Ara que tinc 22 anys i penso en la felicitat, el que veig és un jo de cinquanta anys, una casa, plantes, cafeteres i tot això. Però sobretot veig la meva llibreria i els meus fills mirant-se els meus llibres de la meva llibreria, i penso aquest seré jo i penso ja quins llibres compraré, aquesta edició, aquesta no, i la fascinació dels meus fills i les preguntes i la meva cara de sorpresa però tot molt normal perquè recordaré que quan tenia 22 anys, etcètera.

I el jo de cinquanta anys, no sé, no el conec, però imagino que pensarà des d'ulleres, jersei de llana, imagino que serà pluja algun dissabte, 3/24 de fons i veurà la felicitat en un jo de 22 anys que compra els llibres i els mou pels carrers i no els té presoners en llibreries estàtiques, i em recordarà ara mentre l'escric. I segurament ho recordarà tot una mica rústic, més rústic del que realment és això ara que ho escrit tot.

El resum és que vivim enviant il·lusions com cartes o e-mails, amunt i avall pel temps i es perden pel camí i caduquen en cantonades temporals. Però ei, tot això dins del meu cervell als cinquanta anys, que no 22. De moment no pateixo gens perquè d'acord, és un loop buit, però quan ho pensi ja em distreurà el moc del fill x o les notes de la filla y.

globus

El senyor Q. va inflant el seu cos a cada xuclada de puro. Els dits se li posen com botifarres blanques i ja no pot ni agafar el diari en condicions. La papada li forma un semicercle que sembla un pitet. Els ulls li surten de les òrbites i el senyor Q. mira cap a sota, cap on tenia el cul fa uns segons, i veu com la butaca es va fent petita i ell que flota, i el saló i la teulada de casa seva es van fent petits, i les persones son formiguetes i ell es posa trist, que ara feien la boxa i després el futbol, una llàstima, per una tarda lliure que té. El senyor Q. em mira mentre l'escric i decebut amb l'evolució d'aquest paràgraf deixa caure el puro, es declara en vaga i creua els braços. Del diari de la segona línia ja només en queda la secció d'economia, volant pel cel.

l'autor és Déu i punt

I Jesús digué: és igual. Per molt que el rellegeixi, res. No s'entén una puta merda. Quina mania d'escriure'm raro. Zero signes de puntuació. Zero estructura. És que al final fa com mandra de llegir. És igual. La merda elitista de sempre, altre cop. Una frase ingeniosa i enigmàtica, vale. I després molts adjectius, d'acord... però collons, totalment incomprensible. No sé, crec que aquest cop passo. És que joder, per què cony no és més senzill? En serio, aquesta vegada passo. És que m'hi tiro tres hores per llegir i entendre una sola frase!

I per la pantalla, d'entre els núvols, en sortí un cap: sí? Doncs imagina't escriure-ho.

el ser i el temps

El pobre futbolista xuta la pilota sense gaire esma i l'envia a la primera graderia. Mentre esbufega i s'arregla els cabells, no pot evitar sentir algun xiulet provinent de les altures del Camp Nou.

El pobre futbolista s'eixuga la suor, fa unes quantes passes cap a la seva àrea i decideix optar per acceptar la premissa que nega que la forma del macarró podria no admetre una exegesis ontològica que domini el ser d'aquest ent negatiu que és negació de si mateix, contra la tendència peculiar de l'encobriment tot i que, de moment, el pobre futbolista no en sap l'adequació exacta. Però fins i tot aquesta idea formal i existencialment no imperativa de l'Existència porta a dins un contingut desplegat en si mateix. No queda tot il·luminat ja, encara que sigui crepuscularment, per la llum de la prèvia idea de l'Existència? En que es fonamenta la seva legitimitat? Per quina via cal percebre la proposició verdadera del macarró en quant a forma?

El pobre futbolista es col·loca bé la cinta i entrant a l'àrea veu arribar Alves fins al córner. La pilota vola bombejada entre els focus del Camp Nou. El pobre futbolista salta, fa contactar el seu cap amb l'esfèrica i aquesta es dirigeix lentament a les mans del porter. El públic va marxant cap al cotxe. L'arbitre xiula el final del partit. El pobre futbolista es mira les mans i camina a poc a poc.

the earth is not a cold place

D'entrada la vida que ens toca és un free ride sense il·lusions ni tristesa, en blanc i per estrenar. El problema és que comencem a jugar-hi massa aviat i quan per fi tenim (o pensem que tenim) el que hem de tenir per escriure les paraules fulminants que ens farien ser una persona fantàstica, llavors ja pintem sobre pintat i les nostres pròpies passes ens fan confondre el guió i acabem tornant al melodrama freudià dels nostres antics i coneguts complexes. En la nostra imaginació ens cobrim de la glòria de les línies rectes però en realitat som un amarg Pollock sense rumb. Vivim xocant contra nosaltres mateixos i en diem injustícia.

La solució final passa per contractar dos homes de l'est rollo dolents del Tintín que, a ritme de jazz misteri, aparquin nocturnament un cotxe anys 50 a la punta d'un port industrial emboirat, del capó n'agafin la nostra auto-compassió, la lliguin de canells i turmells, la llancin oceà endins, esperin a que s'acabin les bombolletes de la vida, ens facin una perduda, mirada profunda mòbil en mà, gratacels, barnús, whisky, etcètera.

Eyjafjallajökull

Mil anys de pols desapareixen en un instant de l'escletxa de l'ull de la tortuga. L'animal es desperta al tempo volcànic del moviment terraqui. El més lleu gest d'una de les seves potes fa sonar trompetes celestials que reverberen per tot l'oceà. Els rajos de llum matinal s'ancoren entre les algues mentre la tortuga s'alça, badalla i prepara un nespresso.

tranquil jordi tranquil

Jordi, calm down tio... una mica de compassió per la pobre bèstia. No veus que és normal que tingui gana? I mira, a Catalunya, de pijetes que es fan passar per princeses n'hi ha un munt... i t'ho dic jo, Jordi, que n'hi ha que afluixen molt més ràpid que aquesta. Això, això, ja t'aguanto l'espassa. Va, anem a casa, et fas un cola-cao i ja veuràs com demà ho veus tot molt més clar... Molt bé. No et sent millor ara? Va, som-hi. Clar home, imagina't tu, si l'haguessis mort, la d'escriptors mediàtics de merda que ens hauríem de menjar cada 23 d'abril... quina burrada! Això mateix, no val la pena. Com? Clar! Oi tant que me'n queden, de galetes de dinosaures!

joan saura

escenes

Un carrer prou nocturn com perquè els pocs transeünts que hi circulen pensin mentre caminen que la major part de gent ja és a casa. Un carrer per on s’embalen els autobusos sense seguir el ritme de la pluja que cau, pluja important en aquest paràgraf. Pluja que mulla centenars de milers de (parells de) mitjons. Pluja d'escrit de blog a la tardor. És a dir, pluja d'eriçar la pell del clatell, de ventada, d'em-moros-de-fred i vulls-arribar-a-casa-d'una-puta-vegada. Pluja i autobusos fent petar els petits llacs a l'asfalt, pluja i homes sense criteri que, emparats pels paraigües, pretenen vendre cerveses. Pluja d’estar-ne fins als collons de la pluja, de mirar l’hora i venerar la dutxa.

La pàgina 39 del llibre, entre la tebior de la 38 i el silenci de la 40. La pàgina 39 que accepta tranquil·la la seva jubilació centenària. La pàgina 39, que viu en una llibreria magnífica (pur segle XIX). Hi viu perduda en el temps, entre les pàgines d'exemplars que reposen els uns contra els altres. A vegades tres files per estanteria. La petita imaginació de la pàgina 39 que, ajaguda com sempre al prestatge, de cara cap endins, amb el llom del llibre protegint-la de l'exterior, sent el murmuri de la pluja del paràgraf anterior trucant (sense resposta) als vidres de la sala. La sala plena de mobles i un sofà i mantes i poca llum, la llum de la tele encesa en muted. El perillós paraigües ple de pluja, fora, a l’entrada. La casa seca i eterna. Damunt d'una cadira el jersei de llana de la nova propietària. Una jove propietària que tecleja, amb ganes de sopar -farà pasta, peix i taronges- els últims compassos de l'excel que ha d'entregar l'endemà.

Universalismo de Amor Universal

"Bé, res greu. No has de patir gens. Hem analitzat el teu cas... el 7,6% d'angoixa ve donat per un lleu augment del percentatge de pèl·ligols a la teva nassina. Estudiant el teu expedient ens ha semblat que pot estar relacionada amb certa sensació de por a caure del llit quan tenies 5,4 anys i vas segregar una mica massa de glupsànims. No passa res, triplicarem la dosis B dues setmanes..."

"Què? Enamorat? Fantàstic... això augmentarà un trenta per cent la teva girasòlgia durant els dos anys i tres quarts de rigor... Sí, si vols mantenir-ho durant més temps pots provar amb les gracifònies però tingues en compte que això destruirà un de cada tres suptòpits... i això fa elevar la probabilitat de perdre el metro alguns matins i disminueix l'interès per les seccions de política del diari en quatre de cada cinc persones. Tranquil, per aquests casos tenim catorze teràpies de grup i trenta quatre tallers d'auto-medicació per si la cosa no rutlla. També disposem d'un nou servei especial d'autocompassió tutoritzada que és una delícia."

"No, no... això no afectarà en cap cas el teu gust pel salmó fumat. Com a molt pot trastocar els índex d'aspiració laboral de nivell tres durant algun temps i..."

"No tranquil, demà passes per secretaria i allà t'ho cobren tot de cop. No home, no... és un plaer. Sí, sí... força bo! Més calor que aquests últims dies... Un dia bo per sortir a passejar! Sí, gràcies, passi-ho bé! "

[penja telèfon i mossega donut]

diàlegs d'una vaca

surt el sol i m'espanto, quin espant ajaguda aquí dins, dins d'aquest cel de parets i sostres de fusta, m'espanto quan, ajaguda sobre palla invisible i negra, de sobte crema la llum i del cremar del cel per fora i per les escletxes entre les fustes que la meva llengua grossa no pot travessar en surten rajos de foc, és foc i m'espanto però no passa res perquè no fa mal, només són rajos de foc i llum que travessen el cel de fusta i fan que la palla invisible i negra cremi per dins i es faci beix i marró i llavors tinc gana, quan començo a menjar recordo que cada dia es fa de dia i de nit i que sóc una vaca i que sóc aquí dins amb les altres vaques i que remugo i menjo i aviat sortiré al camp i tornaré a ser sota el cel gran, el que m'agrada a mi, i potser sento sorolls i em poso contenta perquè podré mirar, miraré les branques dels arbres i miraré les altres vaques, a vegades pensaré en mi, pensaré en la meva vida però poca estona i no ho entendré, pensaré que em xuclen els pits aquestes mans humanes i després a vegades aquests ulls humans em miren als ulls quan tenen la galleda a la mà, i mig encuriosits m'interroguen en silenci, aviat aixequen una cella i se'n van i jo miro com marxen, els miro sempre com ho miro tot, mirades panxa, mirades eternitat, pupil·la interrogació pupil·la, i noto la vida i la pròpia pell i passen els anys, i passen les vaques sense taques negres pel cel i tapen els focs de llum i fa fred i de les vaques del cel en cau llet transparent que em mulla i ho mulla tot i amb aquesta llet es refresca l'herba i el verd viu i oloro i el gust que empasso em meravella i llavors veig el cel i els arbres i el verd absolut del món i vesso llet invisible pels ulls i m'aparto de les altres vaques una mica avergonyida i ajupo el cap i dissimulo i passen els anys

ja és aquí la

think things

El mitjó no es mou del calaix. Té una lleugera consciència de si mateix, similar a la nostra quan estem entre el despertar i el seguir dormint. Pensa en el dia asolellat que fa fora del calaix, pensa que tothom es mou a molts llocs al mateix temps, que ulls i boques omplen ciutats infinites: moltes coses passen a la vegada. S'ho perd per ser mitjó. La seva funció és residir en aquest tercer calaix: el calaix dels mitjons tebi, segur i silenciós. El mitjó hi seguirà segles després de la nostra desaparició. El mitjó serà una resistència passiva a l'extinció i a l'abandó universal. El mitjó presenciarà pacient l'extermini forçat de la vida. El mitjó conformarà immòbil l'exèrcit etern de les coses.

d'una miserable gota

De camí al núvol (cada cop des de més avall cada cop jo més lleugera ample invisible) la mare em repeteix: vigila al caure, cau a un riu i torna aviat, no caiguis a un terrat ni molt menys al cap d'un home calb, pensa que cauràs de cop i petaràs al terra i et dividiràs sobtadament i només seràs retornada al núvol al cap de molts dies de sofriment, així que fés el favor de caure bé i estalvia'm disgustos.

Un cop al núvol, els músculs se'm fan visibles, la pell gris blau blanca i sóc fort i àlgid i diví i els altres núvols sempre són més petits, menys densos, més fràgils que jo, el jo format per totes, apretades i unides flotant per l'univers.

Però els consells de la mare no funcionen. En el moment de la separació, de la densificació d'una fracció de mi, del meu naixement com a gota, alguna cosa imprevista, un cop d'efecte, un vent traïdor més fred del compte. Un aire gèlid m'empedreix, em solidifica, em converteix en floc, en paracaigudes de neu.

La caiguda vertiginosa, la desesperació de la que parlaven els vells al mar es converteix en una caiguda pausada, plàcida i calmada, el vent controla el meu destí i jo em deixo anar, em brilla la pell, el meu pes sòlid és ínfim. Mica en mica, per sota meu, la boira de les companyes fuig i descobreixo el meu destí, Barcelona, un destí enorme i blanc, ple de clavegueres i gent, ple de persones amb ulls i moviments bruscos, éssers terribles i fantàstics.

I el terra s'apropa sense velocitat, sense esma i el viatge és plàcid. I la col·lisió final no és amb el terra, el destí és una cuixa d'uns pantalons i m'integro en el teixit i mullo el mòbil de dins la butxaca i m'eixuguen amb la mà i diuen coses que no entenc i em difumino en mil parts invisibles i poc a poc desapareixo.

exèrcit diví

Hem de construir un vaixell amable per no fer-nos massa preguntes/minut. Hem de llegir tots els llibres d'un bon escriptor. Omplir prestatges i escriure a jardins nous. Dinar bé. No treure conclusions de res. Comprar galetes de dinosaures i deixar marxar els diumenges com camions nocturns.

Hem de viure en les coses que van bé. Portar pantalons curts. Guardar sempre a les parpelles un petit airbag. Banyar-nos en platges desertes. Conviure amb l'accelerador de partícules sota la pell. Sucar els tomàquets sense nostàlgia. Dormir amb banda sonora.

Hem d'esperar, perquè sempre hi són, els petons primavera i els laberints de melmelada. L'eufòria vermella de gerds als llavis.

adagio (76 ppm)

La genial iaia seu al fantàstic banc de fusta verda, amb cascos de dj i ràdio estel a tot drap, per observar la porta tancada. Encara no s'ha fet de dia i el seus ulls en ressegueixen la forma ancestral amb l'eterna pregunta... què hi ha darrere d'aquesta porta?

Segles de literatura, mil·lenis de misticisme, ciència, art, música, religió... La Porta Tancada va ser font de reportatges, debats polítics, assassinats i enamoraments. Mica en mica, però, va avorrir als més joves, l'interès públic va esfondrar-se i va perdre les majúscules.


La genial iaia, però, viu picada d'una curiositat vital. És viuda amb gat i ràdio. L'eco trist dels seus tacons l'acompanya al mercat. Té amigues, però són mandroses i tiren de telèfon. La roba estesa li recorda el seu marit i la fa plorar. Sap cuinar, sí, però no gaire bé. Els fills envien cartes amb faltes d'ortografia i per ordinador. Aquesta nit no ha dormit gens. Al llit, els seus ulls oberts de iaia genial reflexionaven sota l'atenta mirada d'una imitació torta de Greco a la paret de l'habitació.


La genial iaia s'aixeca emocionada del fantàstic banc de fusta verda i s'apropa a la porta. Es treu els cascos de dj i d'una bossa del Corte Ingés n'extreu una destral. Amb totes les seves forces, clava un cop sec a la porta i hi fa un forat. Pel forat en surten glopades de llum blanca, de clínica brillant, acumuladaes pels anys. La iaia s'ajup hi posa l'ull pel forat. Minuts més tard, s'incorpora, es col·loca els cascos de dj i se'n va, xino xano, a fer les maletes.

bill callahan i l'ànima eriçada

El concert que va fer Bill Callahan a l'Apolo estava a vessar d'emocions contingudes. Era una introspecció obligada per la barreja d'un repertori ple de cançons tempestuoses amb la neutralitat facial i expressiva de Callahan.

La cafetera italiana consta de dos cossos d'alumini que s'enrosquen per la meitat. Al cos inferior s'hi col·loca l'aigua i a la superior el filtre amb el cafè.

In the Pines va venir a ser la pluja torrencial, el desfogament trenca-esquemes que comportava la catarsi obligada. El verb petar en estat pur.

Al escalfar la cafetera, l'aigua bull i allibera el vapor que augmenta la pressió i eleva l'aigua cap al cos superior, on brota adquirint tot el sabor del cafè.

per les rutes amigues

the voyage out

anar fent, gràcies

what if

És la història d'un vellet, plou per tot arreu i aquest vellet i la seva història jeuen a qualsevol cadira a qualsevol sala blava i respira fort, pel nas afilat i aquest vellet calcula de cara a la finestra, i els seus pulmons van lents, i els dits a la cadira, i el pes al cos, però ell calcula. El vellet calcula i el seu futur gravita entorn a si mateix i calcula un barret i el vellet calcula i calcula i només li surt el barret i la sang li flota per les venes magres, pel loop amarg de la vellesa i el vellet que sap el barret, el vellet amb l'esforç i res, que segueix plovent per la finestra i per tot arreu i el blau és general i tots nosaltres que fugim pel carrer i no ens veu perquè ell calcula i només recorda el barret, el recorda bé, elegant i verd, però no sap ni el nom ni la cara ni els braços, no recorda ni uns ulls ni una boca ni una veu, res, que no hi ha manera, només el barret verd al terra, i el vellet imagina un perdoni senyora li ha caigut el barret però ja no ho sap, ara plou, la pell arrugada s'eriça i ell que ho entén, que el barret era la vida no viscuda, que ara plou i el vellet entén l'error i és tard, que ara plou, però hauria estat bonic, calcula el vellet i construeix tots els i si mentre plou i mira per la finestra ajagut a la cadira de la sala blava i no ens veu passar. I suposo que deu ser un cinc de la tarda, un plec als ulls, un moment normal, suposo que la retina es cobreix de vidre i el vellet ja no calcula i aquesta és la seva història, encara plou i els dits jeuen a la cadira i per la finestra a una dona li cau el barret i un home se'l mira verd i el barret moll al terra i l'univers riu una mica per dins i l'home segueix caminant cap on sigui i plou per tot arreu.

cràter / barcelona

Avui prescindirem de les llàgrimes negres dels cotxes aturats a l'autopista. Avui relliscarem per les nevades als ulls de patriotes renfe set i mitja del matí. Enfonsarem les mans als radiadors de les butxaques i a l'escut de les bufandes veurem gent que sí i gent que no. Estrenarem biblioteca a l'ateneu abans del bosc estàtic d'avis diariòfags i anirem del gmail al facebook i del facebook al reader resseguint la línia de punts de l'ego-feeding. Les onades ens deixaran els mitjons xops i el cafè fred, però no frenarem l'èxtasi de plàstic de llegir massa estona seguida: en farem llops assassins a la línia groga, agulles de rellotge que cauen sobre els galets gegants i els transformen en carn d'olla, tortells amb faves de nata que fan fotos al CCCB, floquets de neu ressucitats en gafapasta als concerts de Manel. Anunciarem que d'aquí cinc minuts es desplomarà la Sagrada Família, explotarà el Tibidabo i les factures de la llum es mullaran a Correus. Direm bon dilluns a tothom i segurament ho serà.

i el sol va sortint

Recupero la nostra versió casolana dels Manel, que ja té un any!
Bons reis!

por de merda

Hola, faré un puto llibre d'autoajuda i a la contraportada em tenyiré els cabells de negre perquè tinc por de la mort i vull semblar jove vomitaré banalitats que no em crec per lluitar contra la por dels altres en el fons faré veure que sóc feliç perquè la gent em compri la prostitució en forma de llibre faré que tan me fot la mort que tan me fot l'orgull que tan me foten les angoixes i el vici em faré el pseudo-hippie i posaré música d'ambient i encendré coses que fan olor quan vinguin coneguts a sopar perquè hola els pseudo-hippies que compren pa integral tenen por els que porten camises mao tenen por els que fan yoga els que compren accions tenen por Borges era un poruc de merda Vinyoli era por Fèlix Millet por Guardiola por l'ésser més perfecte del planeta és un mosquit cagat de por...

...i això ja ho sabem tots. I nosaltres, la nostra generació ensenyada obertament, amb voluntat d'existir més enllà de grans discursos, flexible i líquida, capaç d'admetre-ho tot, de viure amb perspectiva, de dinar amb morts i violacions, nosaltres alimentem cada dia la fe que el nostre ego monstruós és superior a les pors i que si disparem cançons i llibres i tot allò del tenim temps encara les podrem vèncer. En resum, anem de tornada. Som millors i més especials que els altres. Però no. Tenim por. Acceptem-ho d'una vegada. Por a la grisor post-tot, a l'absència d'eufòria en les nostres felicitats, por de passar seixanta o setanta anys per aquest cony de món i treballar al departament X de Sant Y i escriure merda al diari Z, por a creure que hi ha una altra manera però que aquesta altra manera també serà només una i no totes, morir, esborrar-te de la llista d'existències, ser oblidat per fills, néts i coneguts, ser un nom en tipografia romana plena de pols. Por a la por, a fer saber que tenim por. Por a tenir i ja haver tingut. Por a que la revolució no sigui revolucionària. Por de trepitjar les cendres del que hem destruït i sentir-nos culpables, por de no ser capaços d'aixecar ni un castell de cartes. Por de la transcendència. Por a que la transcendència ens exalti i ens abandoni algun matí. Por a escoltar Mishima massa vegades i mai Mahler ni Coleman i por a llegir Cortázar però mai Rulfo ni Faulkner i llavors escoltar molt Mahler i Coleman i llegir Rulfo i Faulkner i llavors aixecar-te sobresaltat i seguir viu. Por de seguir viu quan esperaves, com a mínim, morir. Por d'haver-los llegit i escoltat. Por, en definitiva, d'apropar-te a la línia de punts i veure que ni és una línia ni són punts.